Tombar l’estaca. Identitats, sexualitats i violències durant la transició és una proposta per entendre la transició des del punt de vista de les diferents lluites sectorials i socials que, fins ara, havien desaparegut del relat oficial d’aquesta etapa de la nostra història. De fet, la suma dels diferents articles o capítols que conformen el llibre és una clara demostració de que és impossible comprendre qualsevol succés històric sense parar atenció a aquests conjunts de lluites heterogènies – encara que alguns considerin que això és caure en “la trampa de la diversitat!”-. Com si el teixir social sobre el que s’ha de treballar políticament es pogués simplificar i homogeneïtzar a voluntat pròpia.

Així doncs, ens trobem davant d’un llibre que pretén repensar l’etapa de la transició deconstruint el relat que s’ha elaborat des dels principals partits i mitjans de comunicació del nostre país. És un conjunt de textos que ens ajuda a apropar-nos als successos menys reivindicats del període, sobretot aquells que tenen a veure amb les associacions (feministes, LGTBI, de veïns…), els mitjans alternatius o els partits fora del mainstream polític.   perquè els diferents capítols ens demostren que no és únicament al Principat on hi va haver lluita antifranquista i resistència a la transició (com s’ha intentat divulgar des d’alguns sectors de la política catalana, sobretot en els últims anys de ‘Procés’). D’aquesta manera, l’aportació d’aquests historiadors valencians és de summa importància per comprendre la nova visió de la transició que s’està generant a tot l’Estat pels joves acadèmics que van sorgint. Òbviament, el fet de que el llibre estigui prologat per Josep Fontana és un segell de qualitat que ens dóna encara més motius per apropar-nos a aquest volum editat per Tigre de Paper. Com diu el mateix Fontana en el pròleg, aquest és un llibre ple “d’aportacions útils per completar el nostre coneixement de la naturalesa d’uns esdeveniments que han estat mitificats per utilitzar-los com a legitimació del sistema que seguim suportant”.

El primer pas en el camí que ens proposen els autors ens aproxima al naixement i desenvolupament del moviment gai i lesbià al País Valencià. L’autor del capítol, Pau López-Clavel fa un repàs complet dels principals esdeveniments i grups militants, per acabar afirmant que “podem considerar el moviment gai-lesbià de la transició com l’artífex de l’encara precària redefinició del concepte de ciutadania en clau sexual, de forma inclusiva i social, per tractar d’estendre conceptes bàsics del sistema democràtic”. És a dir, el moviment gai i lesbià, va ser clarament, un dels agents democratitzadors de la societat valenciana (i espanyola) durant la transició. I tot i que, com a moviment, no tenia la potència suficient per aconseguir totes aquelles transformacions que es proposava, va ser capaç d’apostar per la configuració de coalicions transversals amb altres moviments i demandes socials i polítiques en favor de la democràcia i el reconeixement de les minories.

Per començar a entendre el que va ser i significar la lluita armada en la transició, Vicent Galiana (un dels coordinadors del llibre), ens planteja un examen crític sobre la presència dels grups d’esquerra armada durant la transició. Galiana parteix d’una posició clara, però que no deixa de ser controvertida –sobretot en els cercles de l’esquerra més postmoderna-: “l’esquerra armada de vegades ha quedat resignada a la compatibilitat de les accions violentes i conegudes, i ha emergit com un factor d’inestabilitat extern del procés de canvi i no, en direcció contrària, com un agent actiu i implicat d’aquest”. Amb això, l’autor no defensa la lluita armada per se, sinó que ens presenta la lluita armada com “una estratègia”. Però clar, aquesta afirmació cal valorar-la en el sentit en que ho argumenta la professora de Ciència Política d’Stanford, Marta Crenshaw. És a dir, que elegir la via armada respon a un anàlisi racional de costos i beneficis i que, a més, permet captar l’atenció pública, així com mostrar les deficiències democràtiques de l’adversari, normalitzar l’ús de la violència i desencadenar la repressió dels aparells Estatals. I en aquest sentit, l’historiador Galiana focalitza la seva investigació en l’anàlisi de grups armats insurgents que van firmar la Carta de Brest, que era bàsicament un acord que perseguia l’objectiu de construir “una Europa unida en petits Estats socialistes independents”, signada primerament pel Sinn Fein-IRA, Union Démocratique Bretonne i Union do Povo Galego. Posteriorment s’hi van afegir l’Herri Alderdi Sozialista Iraultzaileta (HASI) i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional Provisional (PSAN-P), entre d’altres.

Crec que el tercer capítol té un interès especial si tenim en compte que aquest darrer any hem viscut una de les mobilitzacions feministes més multitudinàries de la història d’Espanya. En aquest text, l’autora i coordinadora del llibre Carme Bernat ens presenta alguns dels antecedents que han fet possible aquestes mobilitzacions de les que parlàvem. Bàsicament, l’autora es centra en l’experiència del Grup de Dones Independents Terra. Però, per mi, la importància d’aquest capítol rau en la demostració de que la lluita feminista va ser marginada durant la transició i també en els relat que se’n va anar construint posteriorment. Segurament per això, la majoria de col·lectius feministes de l’època es basaven en el mètode de l’autoconsciència, que era una metodologia de treball que unia l’espai privat i públic, això és, allò concret amb allò general, amb l’objectiu de “descolonitzar l’existència femenina i reafirmar el dret a viure com a dones”. Després del repàs històric i evolutiu d’aquests col·lectius, però sobretot del grup Terra, l’autora conclou que aquests grups van ajudar a transformar l’autopercepció com a dones per a reafirmar-se i “treballar l’autoestima i arribar fins allò més interior per trobar els camins de sortida”.

Posteriorment, el llibre segueix amb l’explicació que fa Vicent Bellver sobre el moviment autònom i anarquista. Per moviment autònom s’entenen totes aquelles lluites o reivindicacions que van emprendre els obrers per voluntat pròpia, com la de la fàbrica de Bultaco a Sant Adrià de Besós. Algunes d’aquestes lluites i reivindicacions (amb les seves pertinents vagues), van ajudar a aconseguir conquestes essencials des de l’exterior dels pactes constitucionals. A diferència del moviment autònom, el 1977 la CNT intentà sortir a la llum i recuperar, en certa mesura, la importància o preponderància que havia mantingut durant la dècada de 1930 en la vida pública espanyola. En aquest sentit, cal no oblidar el míting que va oferir Federica Montseny a Montjuïc, el 2 de juliol de 1977, davant d’unes 150.000 persones[1]. O de la mateixa manera, també cal tenir en compte la militància del fundador de la revista Ajoblanco José Ribas. Per tant, resulta obvi que “l’existència d’un moviment anarquista a l’Estat espanyol, i sobretot als Països Catalans, resulta una problemàtica històrica que cal tenir en compte i sobre la qual pensar”.

La següent aturada en el camí de “Tombar l’estaca”, és un text summament interessant sobre l’època del Destape en la cultura de masses espanyola, centrat sobretot en la presència femenina i el nu femení en les arts cinematogràfiques i visuals. Els autors, Aneta Vasileva i Rubén Gregori, parteixen d’un punt de vista que comparteixo completament, i és que una obra d’art mai pot ser considerada un producte innocent, ja que com a mínim, segueix els dictàmens de la societat. I històricament, és obvi que, moltes vegades, l’art s’ha utilitzat com un instrument adoctrinador mitjançant el qual la dona ha assumit uns rols representatius que han deixat gravats en l’imaginari col·lectiu quins són els papers més adequats que ha de desenvolupar dins de la societat. És per això, que m’ha semblat clau una de les reflexions que els autors han plasmat en les conclusions del seu article: “Com podria sostreure l’Altre femení el seu cos de les projeccions masculines i la seva sexualitat de la simbologia del consum utilitari? Potser inventant un nou llenguatge, completament nou i avantguardista? I si ningú, dins dels usuaris de la cultura de masses, estiguera preparat per comprendre aquest llenguatge?”

En el sisè capítol, Carles Xavier Senso analitza els mitjans de comunicació de l’època i la creació del relat de la transició. L’autor parteix de la base que la transició no va ser únicament una creació de les èlits mediàtiques i polítiques, sinó que és el discurs que es va difondre sobre la transició el que va ser construït des del poder. Un discurs que va acabar fent-se hegemònic i incrustant-se en la mentalitat de la societat espanyola per dècades. I en aquest sentit, segons Senso, els mitjans es van desentendre de la seva obligació de fiscalitzar el poder per convertir-se en majordoms dels interessos capitalistes. Posteriorment, l’autor es centra en el cas de la revista Valencia Semanal, on hi participava, entre d’altres, Joan Fuster. De fet, Valencia Semanal, és un precedent en el qual des de La Trivial no podem deixar de fixar-nos, ja que fou una revista que “prengué part en els conflictes socials per reclamar l’hegemonia del poble en la conducció del procés de transició cap a la democràcia i en altres processos valencians que tenien lloc en aquell moment”.

Seguidament, Andreu Ginés en el seu fragment del llibre, ens parla sobre les mobilitzacions tardofranquistes als Països Catalans i com van ser contestades per la societat civil. Tot seguit, Francesc Viadel ens relata, en el seu text, els orígens i les conseqüències del blaverisme valencià com a moviment anticatalanista, reaccionari i amb un cert component populista desenvolupat en “l’època daurada del PP valencià”. Finalment, tanca el llibre un fabulós text de Jorge Ramos, que fa un homenatge a la ciutat de València i a la seva història com a capital de la República Espanyola durant la Guerra Civil, mentres ens proposa un recorregut per visitar la ciutat mentre observem aquells racons més invisibilitzats de la memòria colectiva de València.

Per acabar, tal com diuen els mateixos coordinadors en la introducció, aquest és un llibre que intenta il·luminar els marges “sobre les perspectives oblidades de l’estudi oficial i hegemònic del procés transicional des d’una òptica pròpia (…). És una obra plural i coral que pretén rescatar de l’oblit persones i moviments que treballaren per derrocar l’estaca i quedaren excloses de la celebració final”.

 

 

[1]https://www.youtube.com/watch?v=5GlWmDlqLP4