Video:  https://www.youtube.com/watch?v=1GkRi6fx24k&feature=youtu.be

Entrevista en castellà:  https://wp.me/p7nfR7-1rD

 

El passat dimecres 27 de juny vam tenir el plaer de reunir-nos amb l’historiador i coordinador general de Catalunya En Comú, Xavier Domènech, al seu despatx del parlament. Era migdia i ell venia d’una comissió parlamentària que s’havia prolongat més temps de l’esperat. Després de demanar-nos temps per fumar-se un cigarret, es va asseure davant de la nostra càmera disposat a dedicar-nos el temps necessari per mantenir una conversació plàcida, serena i reposada sobre la història del nostre país; el futur de l’esquerra o els seus propis referents intel·lectuals i polítics. Sobra dir, que li agraïm amablement que algú amb la seva abundant càrrega de treball i sempre perseguit per la imperiosa actualitat es reservés temps per xerrar amb nosaltres, i per ajudar-nos a pensar històricament el present.

Pregunta: En el teu llibre Hegemonies (2014) dediques un dels capítols a analitzar el rol del periodista Enric Juliana com intel·lectual. Parles del projecte polític de La Vanguardia i del rearmament mediàtic hegemònic amb el desplegament de la centralitat de RAC1 i l’experiment de 8TV. Et volíem fer una pregunta molt concreta sobre el programa d’acció que hi ha darrere de l’últim capítol de Modesta Espanya (2012), el llibre de Juliana. En ell parla de les seves prediccions polítiques per 2050. ¿Creus que el projecte polític de Juliana i La Vanguardia (o el grup Godó) segueix sent aconseguir aquest “Gran centre moderat” a l’estil d’Alemanya?

Resposta: Aquest llibre es va escriure al 2014, i en Juliana va escriure Modesta Espanya al 2012. Jo crec que expressa molt bé el projecte polític que hi havia en aquell moment. No sé si directament La Vanguardia, però en tot cas Juliana, a mi em recordava a la figura de Jaume Balmes. Perquè Balmes també va ser un dels grans pensadors de com reconstruir, després de l’emergència del sistema liberal i del capitalisme a Espanya, una dreta conservadora orgànica que no estigués vinculada al carlisme. Sinó que reconstruís la legitimitat carlista basada en el catolicisme, etc. O sigui, diguem que és una democràcia cristiana o un projecte de reconstrucció d’una hegemonia de masses per part dels sectors conservadors. I Juliana em recordava molt a això, en aquell moment (2012-2014). Perquè el projecte que hi havia allà de fons era la reconstrucció per un costat del “Gran centre”, en el cas de Catalunya ell parlava de la creació del Partit Democràtic (que havia de ser la conjugació de Convergència i els Socialistes). I crec que, al final, va sortir tot al revés. A més, el mateix Juliana també va canviar molt, doncs quan va sortir el govern de la Generalitat dirigit per Mas ell parlava del govern “erasmista”, en el sentit d’un govern moderat, tècnic, etc. En aquest llibre de Modesta Espanya estava intentant apel·lar també al personatge que apareix en el Quixot, el Cavaller del Verd Gabán, també per intentar trobar una posició de conservadorisme moderat, mentre que la solució de la gran disfunció social i política de la crisi se solucionarà via migració, és a dir, la marxa del que ell anomenava “la generació perduda”. Això, de fet, és un dels mecanismes clàssics per evitar conflictivitat social, la migració de generacions senceres. Això a Itàlia s’ha donat molt… Jo crec que aquest projecte, com a tal, va fracassar. I el que va venir després és una evolució, en el cas de Juliana claríssimament, cap a un altre tipus de figura intel·lectual que intenta jugar el rol d’intel·lectual orgànic. És a dir, d’intentar mostrar-se com el que pot explicar el tot des d’una part. Però jo crec que això s’ha transformat molt, el projecte en aquest sentit, no va funcionar. El projecte de La Vanguardia en primer terme era el projecte de la “sociovergència” i després es va quedar sense res, o sigui, el gran drama de La Vanguardia o el Grup Godó era que, eren una gran potència mediàtica i que el seu únic referent polític en un moment donat, era Unió Democràtica de Duran i Lleida. Clar que, era un partit petit i que finalment ha implosionat. Jo crec que hi ha hagut una reconversió de tota aquesta realitat.

P: Quan Donald Trump va guanyar les eleccions, Nancy Fraser va escriure que un article que es titulava “El final del neoliberalisme progressista”. La pensadora nord-americana defineix el neoliberalisme progressista com “l’aliança dels corrents principals dels nous moviments socials i els sectors de negocis de gamma alta. En el cas estatunidenc, Wall Street, Silicon Valley i Hollywood. Hillary Clinton o Macron”. Creus què Pedro Sánchez pot ser la versió espanyola d’això? Després de la felicitació d’Ana Botín a Nadia Calviño per ser nomenada ministra d’economia ho podria semblar…

R: El PSOE ja era això en origen als 90’s. El PSOE va fer una aposta per la qual acceptava el nou model neoliberal de creixement econòmic, que afectava els drets socials, a les relacions laborals i econòmiques, a la vegada que proposava un programa molt ambiciós en drets socials. La reconversió del PSOE que significa després  Zapatero, bàsicament és això. Una aposta per un programa molt ambiciós en termes de “nous” drets socials (memòria històrica, matrimoni homosexual…), tot aquest tipus de temes com una oferta progressista, a la vegada que s’acceptava el nucli dur del nou model de creixement neoliberal. Ara el nou PSOE en el Govern està per veure… Perquè és efectivament un nou Govern, que amb molt poc temps i amb una base parlamentària dèbil i un conjunt de contradiccions absolutament enormes a sobre de la taula. Aleshores s’ha de veure, si aconsegueixen navegar per sobre d’aquestes contradiccions i proposar un horitzó d’esperança. Però jo crec que ara mateix no. Crec que pot proposar dues coses: primer, millorar respecte al que hi havia abans, que és evident que sí que ho millora. I, en segon lloc, una certa aposta per lleis progressistes, i allà serà també molt determinant el paper que juguem nosaltres a l’hora de marcar l’agenda. Crec que estem plenament davant d’un Govern que té dos anys de legislatura i que té sobre la taula greus problemes de fons, com la redistribució o el problema de la crisi territorial. O sigui, hi ha grans problemes que estan afectant el sistema polític i al règim del 78, que no crec que el PSOE ara mateix tingui ni pugui donar resposta a això. Ara bé, sí que poden visualitzar la possibilitat d’un progrés en molts camps. Però són dos anys, i la partida en aquests dos anys és determinant, perquè és la partida per la qual hem d’evitar que l’escenari posterior sigui de retorn de la dreta, però a la vegada ha de ser un escenari ja de resolució dels grans problemes.

P: Què penses de la reivindicació de l’obra de govern de Jordi Pujol que es va fer el 22 de maig a l’Ateneu Barcelonès? S’ha fet una bona lectura històrica del que ha suposat el Pujolisme per Catalunya?

R: Aquesta reivindicació va ser quasi un epifenomen sense molt contingut més enllà del fet que els amics de Pujol van muntar un acte per reivindicar a Jordi Pujol que està en l’ostracisme polític en aquests moments, i a més, claríssimament. És veritat que Puigdemont en algun moment sí que es va apropar a Jordi Pujol amb alguns actes, però quasi d’amagat. Jo crec que els governs de Jordi Pujol han significat la construcció d’una hegemonia, de tota una forma d’actuar. Que ara està molt en joc saber si pot tornar o no. Però, sincerament, crec que és veritat que el PDeCAT de Marta Pascal (i el grup parlamentari en el Congrés) pot intentar jugar a aquest joc, però la consolidació d’aquest joc passa per l’amortiment de les grans contradiccions. I crec que les grans contradiccions en el terreny nacional i en el terreny de la desigualtat encara estan molt presents. A més, estem veient una gran mutació del sistema polític espanyol i català que pot acabar amb l’assumpció d’un reformisme fort per part d’actors com el PSOE, o pot acabar amb una necessitat d’anar cap a un espai constituent nou, però aquest joc es jugarà en els pròxims anys.

P: I en aquest sentit, la consigna “eixamplar la base” que sovint repeteix l’independentisme podria ser una estratègia de sotmetiment subordinat al procés? O, aquest tancament es podria interpretar com una renúncia a l’hegemonia? És a dir, com una renúncia per part de JxCat a liderar el conjunt del país perquè se senten còmodes en aquesta situació d’empat catastròfic?

R: Així com el tema del conflicte territorial, o la qüestió catalana, no es tancarà. Però pot esmorteir-se, pot estar uns anys que sembli que s’ha esmorteït, però estarà allà present. Ara estem en una fase diferent del “Procés”. El “Procés” ha tingut una capacitat immensa de definir l’agenda política de la resta d’actors polítics i de la societat catalana, i de subordinar les agendes polítiques del conjunt de la societat. La meva impressió ara mateix, és la de que, és evident que l’independentisme té el poder de la Generalitat, però que ha perdut capacitat de definir les agendes polítiques. No per incapacitat de potència mediàtica o d’índole cultural, sinó perquè ara mateix no tenen una orientació clara. I no es que no tinguin una orientació clara perquè hi ha diferents actors i cada actor té una orientació diferent i no se sàpiga quin s’imposa, sinó que dins dels mateixos actors no hi ha una orientació clara. És a dir, JuntsxCatalunya (JxC) al màxim que aspira és a senyalar que vindrà un altre moment, però no explica com ni quan ni perquè aquell moment superarà el que ja va ser el 27 d’octubre, i no és per res, és perquè no ho saben. En realitat, hi ha una desorganització brutal. Esquerra Republicana (ERC), la seva direcció bàsicament és una orientació de tornar a una certa calma, consolidar el seu poder institucional i plantejar l’horitzó d’independència com un horitzó a aconseguir dins d’un temps, sense parlar tant de nous moments, però això també genera problemes amb les seves pròpies bases perquè el 27 d’octubre ERC estava en un altre tesis, que era la de que s’havia de fer la independència instantàniament. I la CUP, no sé si n’és massa conscient, però està jugant a la melancolia política, és a dir, a reclamar constantment el passat i la traïció a aquest passat, que això és una actitud que en la Transició ja es va donar, i que normalment et deixa fora de joc durant anys.

 

P: Paral·lelament valdria la pena preguntar-se per què, excepte Catalunya en Comú, la resta de forces que es reclamen catalanistes i progressistes renuncien a la disputa d’un projecte nacional, d’una pàtria alternativa a la del sobiranisme conservador. I en aquest sentit, ens agradaria que ens poguessis explicar què consideres que és la sobirania exactament, perquè és un concepte que està en boca de tots, però se sol utilitzar de manera “buida”…

R: La sobirania és la capacitat d’una col·lectivitat per decidir sobre tots els aspectes que afecten a aquesta col·lectivitat. És veritat que tal com s’ha plantejat el projecte d’afirmació de la sobirania de Catalunya per l’independentisme, a vegades s’ha produït just el contrari d’aquesta definició de sobirania. Perquè o bé s’ha delegat moltes decisions de capacitat de construcció de sobirania perquè s’ha dit que això vindrà després del “dia D” (el dia de la independència), o bé s’han practicat polítiques que eren totalment contràries a una idea de sobirania autèntica. Per mi l’exemple més paradigmàtic és quan es planteja la possibilitat de fer un referèndum sobre el TTIP, i hi ha grups que a Catalunya estan defensant la independència que es neguen a acceptar la possibilitat de decidir sobre algo que implica tant sobre la sobirania dels pobles com és el TTIP.

Però aquest sempre ha estat el gran tema del “Procés”, perquè el “Procés” ha aconseguit subordinar una gran part de les forces que es reclamen progressistes a partir d’una idea d’unitat patriòtica per aconseguir un Estat. I en la mesura en que s’ha succeït, hi ha hagut moltes polítiques progressistes que no és que s’hagin subordinat, sinó que han desaparegut de l’escenari.

P: En una entrevista del 2014 a El Crític deies algo així com que “l’enfonsament del bipartidisme ve acompanyat del sorgiment de propostes d’esquerres. Però el sistema polític català ja no dona per més. S’ha d’anar del populisme al frontpopulsime, i això no és fàcil de lligar entre tants actors”. Creus que això s’ha concretat? I si no és així, com podria concretar-se?

R: Això ho deia perquè en aquell moment hi havia la tesi Podemos, que era la tesis clarament populista, i jo en aquell debat que teníem amb el Pablo, l’Íñigo, etc., el que plantejava és que el sistema polític català és un sistema diferenciat a l’espanyol i això és evident. Es diu poc, però un dels elements més clars d’expressió de la realitat nacional diferenciada també és el sistema polític. El sistema polític català és totalment diferent de l’espanyol, ja que aquest, estava marcat bàsicament pel bipartidisme amb Izquierda Unida allà, i el que emergeix és la possibilitat populista davant d’aquesta crisi de sistema. Però el sistema polític català és d’una densitat brutal, absolutament brutal, amb molts subjectes polítics. Aleshores jo plantejava que en el cas de Catalunya havíem d’anar no a una hipòtesi populista pura, sinó cap a una hipòtesi frontpopulista, i per això aquí el gran debat va ser el de les confluències. No sols el de la irrupció, sinó el de la irrupció en forma de confluència, i això és el que hem fet. Hem fet això i res més. Jo crec que Podemos va comprendre aquesta idea i hem treballat conjuntament en la construcció de confluències, que en alguns casos han estat exitoses (el cas d’En Comú Podem) i en altres no tant. Però això també té a veure amb les situacions polítiques que hem viscut.

A més, aquest és un tema bastant clàssic, de la mateixa manera que en els anys 30’s a Catalunya l’emergència d’un partit frontpopulista (perquè inicialment el PSUC no es defineix ni com comunista) és molt diferent de l’emergència del PCE a Espanya, ja que el PSUC també neix com a fusió de partits. O sigui, és una realitat que després pot tenir desavantatges, per exemple, la capacitat d’irrupció d’allò nou sempre està més marcada per aquesta necessitat de les confluències, i en canvi, podríem dir que és més pur el cas espanyol. Però és que, aquest seria un debat, però jo crec que aquest debat ja es va donar quan es va crear Barcelona En Comú i es va donar després amb la construcció de les confluències, i aquest debat ja està realitzat. En el cas de Catalunya, la construcció de nous espais polítics ha de tenir en compte allò nou, i també l’existència prèvia.

P: Recordo que durant l’última campanya electoral (21D) vaig anar a veure’t a un acte a Sabadell, on vas explicar que el motiu pel qual havies tornat a la política “activa” havia estat que una alumna teva havia hagut de deixar la carrera per no poder pagar les taxes. Per tant, si aquest va ser el motiu que et va fer tornar a la “militància activa”. Què va ser el que va fer que la “deixessis” anys enrere?

R: Bé, “vaig tornar” per això i més coses… Bàsicament, una situació en la qual en la meva universitat estaven fent fora a companys i companyes, volien fer fora a quasi tres-cents professors, però vam fer vàries vagues i vam aconseguir que al final “només” n’acomiadessin a cent seixanta (més o menys). També va ser la pujada de taxes que estava expulsant als estudiants universitaris, la situació de crisi en general…

Però és curiós, perquè quan he plantejat això amb els col·legues m’han dit que jo en realitat mai ho havia deixat. Em recorden en llocs en els quals jo pensava que no havia estat. Jo vaig començar a militar amb catorze o quinze anys (quan estava a l’institut) de forma molt intensa, doncs venia de les onades posteriors a les mobilitzacions de 1986 i 1987, vaig viure les onades dels anys posteriors. Després vaig estar molt actiu en la lluita contra la primera Guerra del Golf i també vaig estar molt actiu en les plataformes contra la precarietat, ja que en aquell moment s’implementaven aquelles primeres lleis de reforma laboral. Bé, vaig tenir una activitat en moviments socials i polítics molt elevada des dels catorze anys fins als “vint-i-tants”. I encara hi ha amics que em diuen que no, que sempre he estat allà, la veritat és que sí que va haver-hi un moment en que ho vaig “deixar”. Però crec que això és vital, és a dir, ho vaig “deixar” perquè treballava i estudiava, i volia poder dedicar-me a investigar durant algun temps. Perquè a vegades investigant, moltes de les preguntes que et fas quan estàs en aquests moviments, les respons. Per exemple, jo vinc de la generació de la derrota, vinc de la generació que per nosaltres érem com els notaris… Els sandinistes perdien a Nicaragua, el mur de Berlín queia i semblava que el neoliberalisme regnaria, o sigui, un no entén la magnitud que va tenir el zapatisme si no entén aquell moment. El zapatisme emergeix en un moment on tota l’estratègia de guerrilles de Llatinoamèrica havia periclitat, totes les estratègies de les esquerres d’aquí semblava que havien mort, el neoliberalisme regnava, es publica en aquell moment El fi de la història de Fukuyama, en economia es parla de la new economy que ve a postular que no hi haurà mai més crisis econòmiques. És a dir, hi ha una sensació de derrota absoluta i el zapatisme emergeix com a gran esperança, perquè a més planteja una situació que estàvem vivint aquí també. El que passa és que ells ho plantegen d’una manera molt contundent. O sigui, el zapatisme és l’emergència d’una estratègia de l’esquerra llatinoamericana que planteja que la lluita no ha de ser pel poder sinó per alliberar espais. És a dir, és una guerrilla que diu: nosaltres no volem assaltar l’Estat (que és el que han dit totes les guerrilles llatinoamericanes durant la segona meitat del segle XX), sinó que el que anem a fer és construir el nostre propi espai de desconnexió, en aquest cas a la Selva Lacandona, i allà construirem la nostra pròpia societat. Per tant, no fem l’assalt sinó que demanem la desconnexió. I aquí passava algo similar, sense tanta èpica, perquè es deia que la lluita que havíem de realitzar no era una lluita pel poder, sinó que era una lluita des de l’ètica. Però quan portes molts anys fent això, també acabes dient: Bé, i com es guanya? I això em va bolcar molt cap al moviment obrer i els moviments socials dels 60’s i 70’s. Perquè, efectivament, tot i que la narrativa posterior sobre aquests moviments socials era la de que eren moviments derrotats, jo vaig començar a descobrir que no, que tenien victòries, i que havien guanyat moltes coses. I crec que em vaig apassionar per aquesta investigació per poder respondre una pregunta que per mi era bàsica: com es guanya?

P: Clar, és el tema sobre el qual vas fer la teva tesi doctoral no?

R: Sí, bàsicament sobre com s’estableix una lluita, o sigui, dins de l’antifranquisme diguem-ne que hi ha tres models d’antifranquisme. El model èpic o ètic, que té molta importància, i és el dels maquis, el de la resistència durant els 40’s i principis dels 50’s, de fet, té molta importància com referent ètic, que no és menor, sobretot per les generacions posteriors. Hi ha un antifranquisme que podríem dir que és més de militància política, que és més dels 50’s, que justament és el de les grans derrotes. I després hi ha un antifranquisme que és el dels moviments socials i la societat civil, i aquest antifranquisme fa créixer tant la militància de l’antifranquisme polític com a l’espai ètic i èpic. Aquest antifranquisme neix de les mutacions que permeten lligar el canvi polític, o sigui, l’esperança de derrocar el franquisme amb el canvi de la vida de les persones. I aquí (no m’enrollaré molt, perquè això és la tesi) hi ha elements que permeten desenvolupar noves estratègies que són victorioses i crec que per mi (tot i que no crec que m’ho plantegés conscientment) inconscientment era molt important certificar que les nostres lluites no eren només unes lluites per reafirmar-nos en la nostra ètica, sinó que sobretot eren unes lluites per guanyar, perquè guanyar significava canviar la societat.

P: És evident que a Catalunya hi ha una “rivalitat amistosa”, a vegades no massa productiva, entre les diferents forces progressistes per liderar el país.

R: A vegades no massa amistosa… (riu).

P: De fet, en la seva última ponència política ERC explicita la seva voluntat de convertir-se en l’esquerra nacional i en conseqüència, en l’eix de les aliances progressistes. Penses que és possible sortir del bloqueig actual establint acords polítics compartits que beneficiïn a totes les forces polítiques catalanistes i progressistes de cara al pròxim horitzó electoral? Perquè això passi, creus que és necessària una “competència virtuosa” com la que teoritza Íñigo Errejón?

R: Crec que la situació és diferent, és diferent el que planteja l’Íñigo i el que plantejo jo. El que jo plantejo és que hi ha un potencial de forces polítiques pel canvi, pel canvi radical, pel canvi contundent. Però aquestes forces estan atrapades en una dinàmica de blocs, aleshores, una de les nostres tasques principals és alliberar a aquestes forces d’aquests blocs. I a la vegada, saber veure que la qüestió catalana també és una qüestió potencialment transformadora de tot això. Jo crec que aquí és on està el tema de construir un gran espai, un gran bloc de canvi progressista que superi la dinàmica de blocs. El que planteja l’Íñigo crec que és diferent, és a dir, ell està plantejant la relació entre Podemos i el PSOE. Però no és per qüestionar-lo, simplement crec que són realitats diferents.

P: Volia preguntar-te sobre alguns intel·lectuals o polítics que t’han marcat, i el primer no podia ser altre que Salvador Seguí (El Noi del Sucre), ja que en el teu llibre Hegemonies dediques tot un capítol a reivindicar la seva figura. Segons els teus arguments hi ha hagut una mala interpretació del que va ser i representar. A més, crec que també el vas reivindicar en algun dels debats d’investidura d’aquest any com a referent del teu catalanisme juntament amb Frederica Montseny…

R: Salvador Seguí, bàsicament, a mi em va apassionar, sobretot quan em vaig apropar a la seva vida i als seus treballs, perquè crec que és una persona a la qual sempre s’ha volgut veure com un precedent en potència per legitimar línies polítiques. En el cas del catalanisme més conservador s’ha volgut establir que Salvador Seguí, donada la importància i impacte de la seva figura en les classes populars catalanes, seria com l’anarquisme catalanista bo que després la FAI va destruir, i per això també la comparació amb la figura de Frederica Montseny. De fet, les declaracions que s’atribueixen a Salvador Seguí en relació a la possibilitat de la independència de Catalunya són una reconstrucció dels anys 40’s que ell no va pronunciar mai. I en canvi, Frederica Montseny que es considera com l’anatema perquè és la FAI i perquè això va en contra de tota la tradició del catalanisme, té uns discursos pancatalanistes brutals perquè Frederica Montseny és profundament populista en la guerra, i fa populisme i nacionalpopulisme. Però Salvador Seguí no és un intel·lectual, és un home d’acció, i per tant, és difícil resseguir quin era el seu projecte polític. També se l’ha utilitzat com a justificació de projectes polítics posteriors d’arrel marxista, però a mi no m’interessava tant què justificava a Salvador Seguí sinó allò que defensava Salvador Seguí. I em sembla apassionat perquè planteja coses en la pràctica política que són molt gramscianes, però gramscianas avant la lettre (abans de Gramsci), sobre la lluita de l’hegemonia, sobre la necessitat d’estratègies plurals… Que em semblen d’una rellevància enorme, i per això em vaig apassionar per la seva vida, i per la seva mort…

A més, Salvador Seguí no va ser reivindicat posteriorment perquè la cultura política d’esquerres a Catalunya es va construir posteriorment sobre les claus del marxisme, i en la mesura en que ell provenia d’una altra cultura que era la llibertaria, va quedar fora de la codificació posterior o del debat posterior. I a mi m’interessava reivindicar aquesta figura com una figura central de la configuració de l’arbre de la llibertat a Catalunya, o de l’arbre de les esquerres. Entre altres coses, perquè ell era el dirigent del sindicat de masses més important que hi havia, comparat amb altres dirigents que a vegades s’han reclamat i ni tenien la capacitat ni estaven en el lloc que estava Salvador Seguí.

P: Seguint amb el teu llibre, també fas una reivindicació de l’historiador E.P Thompson, i he de reconèixer que em va fascinar com expliques la confrontació entre Thompson i Althusser, i la crítica que fas de l’estructuralisme d’Althusser… Podries explicar-nos-ho una mica? Sobretot perquè E.P. Thompson és poc conegut en el nostre país fora dels estudis historiogràfics…

R: Però va ser molt rellevant! E.P. Thompson va ser un dels grans dirigents europeus durant la Guerra Freda, per la lluita contra la Guerra Freda. De fet, va estar a la Universitat Autònoma… I era la segona personalitat política més citada a Anglaterra després de la reina, ho dic perquè a vegades reduïm la figura de Thompson a la seva dimensió historiogràfica. De fet, ell va arribar a la historiografia des de l’activisme, ell era un militant posterior a la Segona Guerra Mundial, després se’n va anar del Partit Comunista de Gran Bretanya, aquella marxa va acabar amb la fundació d’un nou moviment que va ser la New Left que va tenir una rellevància absolutament enorme en el naixement de la primera nova esquerra, molt en termes de codificació d’una tradició britànica de la cultura popular. Això el va portar a escriure llibres sobre història, per veure què era aquella tradició i després ho va deixar, va tornar a l’activisme i després va tornar a la historiografia. O sigui que va tenir vàries entrades i sortides, però pel que respecta a la seva dimensió política, el problema és que tant a Catalunya com Espanya la nostra tradició està molt més marcada per França que pel món anglosaxó, però això no vol dir que aquesta tradició sigui menys rellevant. Per mi, Thompson en el camp de la historiografia és el millor historiador de tots els temps, bé, cadascú tindrà el seu, però per mi és el millor de tots els temps.

A més, és un historiador al qual se l’ha acusat de ser un empirista, un culturalista, algú aferrat només al cas concret, però jo crec que justament això és la màxima expressió de la tradició marxista. És a dir, que els universals s’expliquen des de constel·lacions concretes i es construeixen entre constel·lacions concretes. Enfront del debat del marxisme europeu que era un debat molt teòric i codificat. I a mi m’agrada Thompson, tot i que en lo teòric és brut perquè fa afirmacions que no… Però aquesta vitalitat m’encanta moltíssim més que altres tradicions del marxisme. Així mateix, la seva visió del comunisme llibertari per mi era clarament compartida. El primer llibre que jo llegeixo de Thompson (crec que tenia 14 o 15 anys), és Tradició, revolta i consciència de classe (1979) que és un plantejament brutal que és completament invers al que s’havia fet des del marxisme sobre què és la consciència de classe. És a dir, com la consciència de classe defineix la classe i no la classe la consciència, era algo, per mi, absolutament innovador. En això crec que segueixo sent un rara avis, ja que la majoria de la tradició a Catalunya i a Espanya, inclús la lectura de Gramsci, és una lectura que passa per les escoles de l’estructuralisme i el postestructuralisme, i aquesta és la visió (que té coses bones, no entraré aqui en polèmica). Però la meva tradició no té res a veure amb l’estructuralisme i el postestructuralisme, res. Per tant, crec que era molt més fàcil apropar-me a Thompson.

P: L’any passat es van celebrar 50 anys del llibre Catalanisme i Revolució Burgesa de Jordi Solé i Tura, i en els diferents actes que es van celebrar, es va demostrar que encara avui segueix sent un llibre polèmic. Què va representar aquest llibre per tu? I, què creus que va representar per l’esquerra catalana (i de rebot l’espanyola)?

R: Va significar molt per l’esquerra espanyola. Perquè aquest llibre és el que explica a l’esquerra espanyola el que era el catalanisme i per això provoca polèmica, perquè hi havia molt pocs llibres que ho expliquessin. I a més aquest ho explicava amb un esquema marxista que era comprensible per l’esquerra espanyola. És a dir, la dimensió del tema nacional per primera vegada era explicada a l’esquerra espanyola en un llenguatge que ho codificava en teories marxistes i, per tant, va tenir un impacte absolutament enorme. La vigència actual d’aquest llibre en termes historiogràfics, jo crec que és poca, el seu esquema de considerar que el republicanisme català era un moviment petit burgès que no tenia res a veure amb les classes obreres em sembla un esquema absolutament superat, claríssimament, perquè és justament una visió marxista, però marxista dels anys 60’s. El llibre, en realitat, s’hauria de dir “El pensament de Prat de la Riba”, i en realitat el llibre és això, és una tesi sobre Prat de la Riba. Després, dins de Catalunya, jo crec que l’impacte va ser més la construcció negativa del que plantejava Jordi Solé i Tura, perquè aquell llibre va cabrejar a molta gent. Però va cabrejar a molta gent per vàries coses, en primer lloc, perquè molta gent va pensar que d’aquestes coses no se’n podia parlar, és a dir, és evident que hi havia una codificació de la burgesia del catalanisme i, a més, aquesta codificació tenia elements antidemocràtics, i això en un context de dictadura franquista, persones rellevants del catalanisme van pensar que era oferir armes a l’enemic, i, per tant, aquest és el primer argument polític per matxacar aquest llibre. En segon lloc, és el plantejament de Solé i Tura de que el catalanisme té un origen burgès i que, per tant, en un context de molta “marxistització” (i ho dic en termes de vulgarització del marxisme), molta gent va pensar que si s’afirmava que el catalanisme tenia un origen burgès això era una forma de desacreditar el catalanisme, i el van matxacar també per això. I això arriba a extrems, incús divertits, ja que en realitat el que Solé i Tura acaba dient és que el catalanisme té un origen burgès però que la vertadera alliberació nacional catalana vindrà el dia que les classes obreres i proletàries facin de la reivindicació de l’emancipació nacional la seva pròpia reivindicació, i que sols aleshores vindrà la vertadera emancipació nacional. Però això és una còpia de Maurín, que no cita (que és un clàssic, és com els que copiaven a Trotski i no el citaven). És una copia de Maurín que ho havia afirmat en un article de l’any 1935, que, en realitat per més inri, era una còpia d’un altre intel·lectual de principis de segle molt important i desconegut que és Gabriel Alomar. Gabriel Alomar, va fer tesis que han sigut centrals per la política catalana però que, al ser un intel·lectual més de conferència que d’escriptura, era molt copiat i poc citat. Alomar és el que s’inventa davant del fenòmen lerrouxista la idea de les tres fases del catalanisme: un catalanisme burgès, després un petit-burgès i després proletari. Paradoxalment, Gabriel Alomar és de la Unió Federal Nacionalista Republicana, que és la primera expressió del catalanisme d’esquerres. O sigui, en realitat aquesta és una tesis que neix en el cor del catalanisme progressista, és la màxima ironia. Perquè la màxima ironia és veure també a dirigents independentistes d’esquerres a vegades afirmar que el “soléturisme” és molt perillós i que les tesis de Maurín són les que tenen raó, quan és el mateix. Això té a veure amb la confusió que moltes vegades ha tingut el catalanisme d’esquerres i progressista sobre la seva pròpia tradició i que ha fet que moltes vegades s’hagi cregut el que li explicava el catalanisme conservador sobre la seva pròpia tradició. I és un dels grans problemes que té el progressisme en aquest país.

P: Ja per acabar, com a tancament voldria fer-te una pregunta breu: vas trobar la taula del Lluis Companys quan vas anar al palau de la Generalitat?

R: La vam trobar no? (riu buscant la mirada còmplice del seu assessor Adrià).

La taula encara estava allà, però crec que encara que hi hagi un president que l’ocupi, aquella taula segueix buida.

 

 

Traducció: Pol Rovira