martes, agosto 21, 2018
La trivial > Reseñas de libros > Introducció a Lefort

Introducció a Lefort

Per Pol Rovira Ponce

RESSENYA: LA INQUIETUD DE LA POLÍTICA: CLAUDE LEFORT’ DE EDGAR STRAEHLE (ED. GEDISA)

 

La inquietud de la política: Claude Lefort apareix en un moment en que bona part de la política internacional està sent travessada per una onada disruptiva que està trencant els motlles de la política tradicional. Apareix, doncs, en un d’aquells moments en que sortir-nos dels esquemes tradicionals i buscar noves claus des d’on pensar la política es fa tan necessari. És en aquest sentit que Lefort pot ser un autor tan interessant; val a dir, però, que Lefort és un d’aquells autors amb una obra presa del que Oliver Marchart ha anomenat l’esloganització (2007, 85); això és, la reducció del seu treball a un parell d’eslògans mal interpretats. Edgar Strahele, trencant amb això, aconsegueix apropar-nos a l’autor en un llibre de poc més de 100 pàgines en el que es fa un compendi dels principals punts de la seva obra sense caure en una simplicitat que mati l’autor ni una complexitat que el faci inaccessible.

Edgar Straehle és llicenciat en filosofia, història i antropologia per la Universitat de Barcelona. Ha cursat el màster d’Estudis Avançats en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid i és doctor en filosofia per la UB amb una tesi sobre Hannah Arendt i el concepte d’autoritat. Forma part del Seminari de Filosofia i Gènere, del Grup Arendtià de Pensament i Política i del Centre de Recerca ADHUC. Actualment exerceix com a tècnic superior del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) i com a professor a la Universitat Oberta de Catalunya. La inquietud de la política: Claude Lefort s’afegeix a una extensa llista de publicacions d’un autor que s’ha especialitzat en l’obra d’autors i autores com Hannah Arendt, Judith Butler, Linda Zerilli, Thomas Hobbes, Toni Negri, Jean-Luc Nancy o el mateix Claude Lefort.

El llibre comença amb un capítol dedicat a la particular concepció de la filosofia de l’autor; per Lefort són els esdeveniments concrets els que donen la matèria i l’experiència del pensament, per això el filòsof no es pot abstraure de l’experiència per elaborar una filosofia abstracte i universal allunyada de les particularitats històriques. És per això que en Lefort no es troba una sort de filosofia política de caràcter universal ni un sistema filosòfic plenament coherent i desenvolupat al llarg d’extenses obres. Contràriament, els seus escrits solen ser curts i conjunturals. Així doncs, el llibre de Straehle defuig de ser un simple resum de les principals reflexions de Lefort; al contrari, pretén ser -i ho aconsegueix- un llibre que, a través de claus i pautes de lectura, ens permeti posteriorment endinsar-nos en l’obra de l’autor.

Un dels elements més importants en l’obra de Lefort és la seva particular concepció de la societat. Per ell aquesta és funda en el conflicte. En primer lloc, dirà, en un conflicte antagònic intern de la societat, això és, entre els seus membres. Ara bé, no es tracta de quelcom negatiu, més aviat al contrari, ja que és precisament el conflicte el que permet que emergeixi la dimensió de la totalitat, es tracta d’una totalitat que, per tant, es veu permanentment disputada i inabastable. Ja aquí es poden veure pinzellades de per què Lefort és un pensador postfundacional, a saber, ell no nega l’existència d’un fonament últim de la societat si no que, tal com s’acaba de veure, posa en relleu el seu caràcter contingent i inassolible. La dimensió de la totalitat, dirà Marchart, “no és en absolut descartada; pel contrari, s’invoca com un efecte d’un debat inacabable” (2007, 97).

Ara bé, en tant que el conflicte és antagònic presumiblement portaria a la dissolució de la societat i a quelcom similar a l’estat de natura de Hobbes. Aquí és menester referir-nos al segon conflicte fundacional de la societat. Segons Lefort, per tal de prendre consciència de si mateixa, la societat erigeix una alteritat radical que li dona sentit i cohesió. Aquesta alteritat, tanmateix, serà encarnada per la instància de poder. Straehle en posa un bon exemple amb els règims marcats per la religió; les societats medievals europees, per exemple, emprarien la divinitat com l’alteritat que les permetria prendre consciència de si mateixa alhora que el monarca posseiria una doble naturalesa; per un costat, la humana i, per l’altre, “encarnava un cos col·lectiu i immortal de la nació que sota el signe espiritual del missatge religiós en garanteix la integritat i apareix com l’origen últim de la seva legitimitat”. És aquesta dimensió simbòlica del poder el que atorga la cohesió social a la societat i que impedeix que aquesta es dissolgui en l’estat de natura.

De fet, és complicat delimitar fins a quin punt aquesta aportació és plenament original de Lefort. Com trobem en el llibre de Straehle, ja Maquiavel havia fet palesa la divisió interna de la societat. Maquiavel es referia, però, als dos umori que hi havia en tota societat: la del poble que no vol ser dominat i la dels grans que volen dirigir i sotmetre al poble. El que permetia que aquest antagonisme pogués ser redirigit cap a una relació agònica i per tant mantenir la cohesió de la societat era, però, el dispositiu simbòlic de la república. El que fa Lefort amb Maquiavel no és un cas aïllat, al contrari, és una tònica en tota la seva obra. Aquesta particular concepció de la lectura -que Straehle anomenarà un gènere filosòfic en sentit propi- es basa en buscar “aquells espais o angles no reflexionats per l’autor”. Segurament aquí, en l’experiència de la lectura en Lefort, podem veure un dels millors exemples de com Straehle ha anat més enllà de fer un simple resum per donar-nos claus de com entendre i aproximar-nos en la lectura d’un autor en certs aspectes tant particular.

Reprenent el fil anterior, on de la mà de Straehle resumia la concepció del doble conflicte fundacional de la societat, és menester passar a la seva concepció de la democràcia. Segurament el capítol que li dedica n’és un dels més interessants i, alhora, un dels més complicats de tractar correctament, ja que, com deia al principi,  l’obra de Lefort ha estat presa de l’esloganització i, de ben segur, la seva concepció de la democràcia n’és un dels millors exemples. De les reflexions prèvies se’n podien extreure dues conclusions principals: la primera, que el conflicte intern és inherent a la formació de la societat, i la segona, que tot fonament últim sempre és contingent i inassolible. La democràcia, per tant, seria la societat històrica que reconegués aquestes particularitats de la societat. La democràcia, així doncs, seria aquella societat històrica que, per una part, no rebutges el conflicte i l’alteritat, si no que l’acceptes i l’institucionalitzes i, per l’altre, que tot i reconeixent l’impossibilitat d’assolir un fonament últim no desistís en la seva recerca. És en aquest sentit que Lefort parla de la democràcia com “un lloc buit de poder”, això no vol dir, com en tantes ocasions s’ha mal interpretat, que en aquesta no hi hagi poder, sinó que, com bé diu Straehle, que aquest no pot ser monopolitzat per cap persona en particular. I afegeix, molt agudament, que és precisament aquest buit l’únic capaç d’ocupar la instància simbòlica que permeti a la societat prendre consciència de si mateixa.

A part dels temes ja referits el llibre en tracta d’altres força importants en l’autor que no poden ser separats de les reflexions explicades prèviament, tals com el totalitarisme o el paper dels drets humans. Es tracta, doncs, d’un llibre que malgrat la seva curta extensió és capaç de tocar una gran multitud de temes. Temes que, com ja he dit al principi, són tractats de tal manera que no es cau en una simplicitat matadora ni una complexitat incomprensible. El llibre de Straehle aconsegueix anar més enllà d’on es solen quedar els llibres introductoris, això és, lluny de ser un simple resum de l’autor, dóna claus i pautes per endinsar-nos en la seva lectura. Amb tot, l’obra de Straehle és un excel·lent camí per profunditzar en l’obra d’un dels autors contemporanis més interessants per, com deia al principi, repensar la política en un d’aquells moments que es fa més necessari que mai.

 

Referències

  • Marchart, O. 2007. Post-Foundational Political Thought: Political Difference in Nancy, Lefort, Badiou and Laclau: Political Difference in Nancy, Lefort, Badiou and Laclau. Edimburgo: Edinburgh University Press.
  • Straehle, E. 2017. La inquietud de la política: Claude Lefort. Barcelona: Gedisa editorial.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *