Variacions de lo popular de Trump a Lepen
Per Àlber Blanc
En aquest breu article m’agradaria entrar en una problematització d’allò que anomenem “popular” i que té, pràcticament, infinites versions; la cultura popular, el moviment popular, les tradicions popular, els pensaments populars… Al final passa que lo popular és tot i res. És important perquè en política, així com en molts altres camps, com la cultura, és produeix sempre una articulació, o mediació, de lo popular. És per aquest motiu que val la pena rescatar algunes de les nombroses investigacions que s’han dut a terme en les ciències socials llatinoamericanes sobre la representació de lo popular.
En aquest sentit, les discussions entre Néstor García Canclini i Jesús Martín Barbero enfront de Walter Mignolo poden ser d’alguna utilitat a l’hora d’entendre articulacions tan diferents de lo popular com poden ser Trump o Lepen vers Sanders, Corbyn o Mélenchon.
Canclini i Barbero són dos antropòlegs que provenen dels anomenats Estudis Culturals mentre que Mignolo parteix dels Estudis Decolonials o Postcolonials. Per a Canclini i Barbero, allò que pensem com a popular és sempre una construcció ideològica i per tant determinats símbols, demandes passen per un filtre de representació i articulació. A això es refereixen quan parlen de mediació, que converteix símbols i elements dispersos de les nostres societats en símbols comuns, estereotips si es vol. Mentre que per a Mignolo allò popular no és res més que la traducció dels trets distintius dels subjectes subalterns. Per a Mignolo, semiòleg i professor argentí de literatura, lo popular es una frontera simbòlica de la diferència entre la pluralitat de subjectes existents.
Bàsicament podríem resumir el debat dient que per als primers autors citats lo popular és una construcció social, política, ideològica o fantàstica (com a una ficció que ens ajuda a estructurar la realitat, que diria Lacan, si pensem en termes de psicoanàlisis). Per tant la conseqüència lògica d’aquest enfocament és preguntar-se: qui construeix lo popular? Com ho construeix i amb quins continguts? I a quins subjectes s’està interpel·lant?
Mentre que per a Mignolo la concepció de lo popular opera com a una traducció d’aquell vell concepte marxista de la alienació i, per tant, tan sols es tracta de “desvetllar” lo popular dels subjectes subalterns front a lo colonial. A més, en la seva concepció qualsevol lògica de representació simbòlica acaba desdibuixant i distorsionant lo popular.
En aquest sentit, segurament l’aproximació de Canclini i Barbero poden representar un instrument extremadament útil per a entendre perquè Trump, Lepen o fins i tot Berlusconi (en el seu moment) articulen verdaderament representacions de lo popular als EEUU, França o Itàlia. El problema no es tant que articulin una determinada concepció de la comunitat política sinó la substancia d’aquesta articulació, és a dir els continguts discursius i polítics.
Per contra les ulleres de Mignolo, o d’aquell marxisme de l’estil d’Althusser, no ajuden a entendre perquè en certes ocasions els subjectes subalterns, o la classe obrera d’Althusser, van contra els seus propis interessos. Des d’aquestes perspectives és impossible entendre perquè hi ha grups de “Women who vote for Trump”, pàgines de facebook i twitter de “Blacks for Trump” o “Latinos/Hispanics for Trump”.
O en el cas francès que argelins francesos de segona o tercera generació estiguin ara mateix recolzant i votant al Front Nacional de Lepen junt amb treballadors industrials blancs que abans votaven al Partit Comunista Francès. Com per exemple Elie Hatem, francès d’origen libanès, líder del col·lectiu d’extrema dreta Acció Francesa i militant del Front Nacional i que explicava orgullós al Diario.es que el Front Nacional va ser un dels primers partits francesos a tindre un diputat musulmà [1].
Com a conclusió primerenca d’aquesta mena de fenòmens m’agradaria destacar que cal entendre a Trump com a un símptoma, més que com a una causa, del neoliberalisme. El famós eslògan “Make America great again” cal entendre’l com a una apel·lació al somni americà d’ascensió social amb un bon ritme de vida, i de consum, que ha estat desmuntat per legislatures de precarietat i neoliberalisme.
La trampa en la articulació de Trump, de la quotidianitat precària de “l’americà corrent”, consisteix en la repressió de lo real traumàtic de la comunitat política nord americana. I aquest real traumàtic reprimit no és altra cosa que l’antagonisme social entre els nord americans de dalt i els nord americans de baix.
Notes
http://www.eldiario.es/desalambre/Frente-Nacional-Marine-Pen-extranjero_0_447605545.html
