Viernes, Junio 23, 2017
La trivial > Opinión y Ensayo > Reviure Montserrat Roig

Reviure Montserrat Roig

Reviure Montserrat Roig

Per Pol Purgimon Serra

 “No podem calmar el dolor del món si no és provocat

un terrabastall que ho capgiri tot”

Montserrat Roig

 

Tot sovint oblidem. L’estil humà ens permet fer-ho sense control. La memòria passa pel sedàs de la goma i les ments s’encongeixen, es fan petites i deixen de bullir. Els anys que transcorren ens modulen i ens converteixen; ens permeten difuminar els errors del passat o fer cavalcar l’entorn al nostre interès. Els dirigents de la “transició a la democràcia” van mirar endavant sense donar un cop d’ull al passat: van optar per silenciar els màrtirs republicans i fer avançar, amb total impunitat, el registre feixista. Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) s’hi va fixar i va pintar les seqüeles d’aquell règim que va excloure els catalans de la vida pública.

La Roig ─així l’anomenen els lletraferits més avesats a la seva narrativa─ és una figura captiva per l’oblit i ben lluny de la memòria col·lectiva. A les facultats de periodisme ningú sap qui és, els filòlegs ─que no tots─ la menystenen i Catalunya no ha sabut reconèixer la seva tasca. Ja ho deia ella: Espanya tracta millor els seus intel·lectuals. El pujolisme no li era un bon amic, TV3 la silenciava i Televisió Espanyola, que la va popularitzar gràcies al Personatges, la va deixar òrfena de programa per raons ideològiques.

És ben cert que al davant hi tenim una figura incòmoda: catalanista, feminista i de tarannà marxista. Periodista, també, però escriptora al capdavall, amb una ploma a la mà per “obrir finestres i balcons” a les veus silenciades. En aquest sentit la glorificava Aina Torres, sumida en el mateix ofici, que el passat novembre va llançar al mercat Montserrat Roig. La memòria viva (Sembra Llibres, 2016). Parlem d’una biografia memorable, amb fotografies inèdites i un estil ben cuidat: espontani i àgil, amb totes les dades necessàries per entendre la Roig des de totes les seves facetes.

Montserrat Roig va créixer en un ambient ple de dones. A casa seva la mare era el referent, i el pati interior del seu pis, a l’Eixample, el paradís perdut. El petit refugi on s’amagava aquella nena “pallanca, camallarga, inquieta i conflictiva” era un món tancat, aïllat del règim, ben amagadet i protegit, engalanat d’un llimoner que, més tard, el faria servir per simbolitzar el pas del temps. Per aquests mateixos racons planen els seus personatges més memorables. L’Espardenya, de La veu melodiosa, es consumeix tancat a casa, sense conèixer món, desfet pels desitjos de l’avi, que el vol salvaguardar del franquisme. El procés que viu l’Espardenya és semblant al de la Roig. Tot sovint diuen que els escriptors utilitzen la literatura per rescatar la vida passada, i la Montserrat no en queda exempta.

La seva obra, a més, batega a mesura que transcorre la història. La Roig utilitza la narració per conciliar-se amb el passat: el seu, el de les dones i el dels silenciats. El temps de les cireres, L’hora violeta o Els catalans als camps nazis ─que es reeditarà a l’abril─ dansen davant els nostres ulls per recuperar la memòria històrica. Tot plegat inundat d’un missatge polític i social infatigable.

Montserrat Roig, però, va morir de manera prematura. El càncer li va arrencar la vida i, de bracet, un món literari ─clos, nostàlgic i purament barceloní, esbudellat a Digues que m’estimes encara que sigui mentida─ que, segons els experts, encara no havia arribat al seu moment de màxima esplendor. Si enarborem el llenguatge de la Roig, podem dir que va baixar al pou després d’haver fet l’ascens al turó. L’any 1988, en una entrevista amb Josep Maria Espinàs, la Montserrat va fer palès el seu encant per la decadència. La mateixa depressió eixamplina que va viure i la tristesa que impregnava el Leningrad de Dostoievski que va retratar a L’agulla daurada és present a la seva literatura. És cert, el càncer la va consumir durant els últims mesos de la seva existència, però la pistonada narrativa no va fulminar-se fins que va morir.

Avui les seves obres són d’un voltatge enorme i configuren una imatge ben vigent del món. Les lluites que abanderava són les mateixes que les d’avui. La Roig engaltava crítiques mitjançant el poder de la paraula, però sabia escoltar i callar quan calia. La seva delicadesa, la revolució a cop d’amor que practicava i aquest “sentit lúdic de la vida” que diu Albert Om que tenia són a punt de perdre’s en l’oblit. Cal entestar-nos a recuperar el seu llegat, a “insistir a les editorials que reeditin les seves obres” em va demanar el seu fill gran, en Roger. Perquè si no hi posem remei, la perdrem la Montserrat massa aviat.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *