RESSENYA: Tupamaros: del fusell al parlament(1966-2016), de Vicent Galiana i Cano (Manresa: Tigre de Papel, 2017).
Aquí pasó algo siempre increíble: un pequeño
pueblo inerme y hundido venció a su dueño armado
al siervo de otros siervos de la maquina fría
del capital en marcha, la acumulación ciega
que devora a los hombres para crecer, haciéndolos
esclavos del supremo Faraón automático,
levantando pirámides inútiles con su hambre
para redondear la ganancia final.
Aquest poema de 1982, que José María Valverde va escriure a Luis Rocha, resum prou bé la imatge que va tenir l’experiència llatinoamericana per certs sectors de l’esquerra. Valverde −que en un acte de protesta contra el franquisme havia deixat la seva plaça de la UB i havia marxat a l’exili− mai no es va sentir part de la Transició, ni tan sols part d’ aquella esquerra que en major o menor mesura anava cedint al neoliberalisme. Durant els últims anys de vida Valverde va trobar en l’esquerra llatinoamericana, i en especial a Nicaragua, un espai on les lluites per l’emancipació no es deixaven per més endavant, sinó que es posaven a la pràctica: «El filo de la historia hoy cruza Nicaragua».
Vint-i-quatre anys després del poema de Valverde, Luis Rocha va respondre al seu bon amic, que ja era mort i enterrat. Rocha li exposa l’estat de la Nicaragua del 2006, de com totes les lluites i les esperances s’han anat marcint fins a convertir-se en una altra forma de govern salvatge i repressor. Tot i que mai no ho podrem saber del cert, no és gaire difícil d’imaginar com se sentiria avui el poeta Valverde davant de les carnisseries del govern de Daniel Ortega.
A la generació de Vicent Galiana (Callosa d’en Sarrià, 1992) i meva, la dels nascuts als noranta, les relacions amb l’esquerra llatinoamericana ens van arribar per herència. Per a nosaltres no va ser un descobriment, com a l’època de Valverde i Rocha, ni van ser uns companys d’aprenentatges i de lluita contra la globalització com ho van ser a la joventut d’Errejón i David Fernàndez. A la nostra generació l’esquerra llatinoamericana ens venia de sèrie i l’hem viscuda ja en una etapa post-revolucionària: amb tota l’eufòria i les contradiccions que acostumen a acompanyar la presa de poder, així com amb moltes de les seves decepcions.
A Tupamaros: del fusell al parlament (1966-2016) es nota molt aquest petjada generacional. El llibre tracta, com ja assenyala el títol, el desenvolupament d’un grup revolucionari de l’Uruguai (Movimiento de Liberación Nacional – Tupamaros) durant la segona meitat del segle XX: dels seus inicis clandestins fins a arribar a la victòria de Pepe Mújica. Tot i això, no ens trobem amb un simple pamflet, sinó amb una mirada serena, amb una voluntat clara per separar el gra de la palla, les contradiccions rellevants de l’èpica barata. No s’amaguen les contradiccions de la lluita, no s’intenten maquillar les divergències d’estratègia ni els errors.
El llibre s’obre enmig de la Guerra Freda, en un Uruguai convuls i amb el rerefons de la Revolució Cubana. Galiana retrata el sorgiment d’un grup molt heterogeni, on els anarquistes i els comunistes convivien sota un cert horitzó pragmàtic. També se’ns descriu com es genera el grup armat, els anys de dictadura i empresonament i, posteriorment, la necessitat del MLN-T de virar cap a posicions democràtiques mitjançant la candidatura electoral Frente Amplio. Durant aquest procés hi ha molts errors, però també alguns aprenentatges tàctics. Galiana, per exemple, té molta gràcia a l’hora d’explicar la relació que prenen els tupamaros amb la naixent societat de masses i com aquesta relació evoluciona a l’època democràtica.
Ja des del començament, ens diu l’autor, el MLN-T accepten que els atemptats que facin han de tenir una repercussió dins de l’opinió pública. Els tupamaros comencen a fer accions que Galiana bateja fredament com a «propaganda armada»: actes que tinguessin en compte la repercussió sobre la població i el missatge que traslladaven. Anys després, aquesta intuïció prematura de què és i com funciona l’opinió pública s’aplicarà a la lluita electoral. El posat auster de Mújica, assegura Galiana, té ben poc de casual: «la seua construcció com a personatge amb la humilitat i la senzillesa per bandera es reflecteix en tots els aspectes: com va vestit, com rep els periodistes, el fet que es transporte fins al parlament en una moto vella […]. Es transmet una imatge dolça d’home major amb un compromís ètic i moral amb la justícia, més basat en uns valors que en un programa polític, però molta gent no sap quines són les mesures que ha implantat».
Com critica encertadament Iñigo Errejón en el seu epíleg, però, es troba a faltar l’anàlisi del moment en el qual els tupamaros entren al Govern; de com s’adapten a la seva situació a l’Estat, i de quin flux d’influència tenen en l’imaginari i el rumb del país. L’autor, però, de ben segur que encara tindrà molt de temps per indagar en el paper dels moviments socials en les transformacions polítiques contemporànies, ja sigui en el context de Llatinoamèrica, d’Europa o dels Països Catalans.
