El presidente de la Generalitat, Quim Torra.

Por Albert Portillo

Ara farà 5 anys que el nom de Philip Pettit va aparèixer en el debat públic arran d’una discussió entre Zapatero i Garzón sobre el republicanisme. Pettit, un dels principals teòrics de l’anomenat republicanisme cívic va a tornar a aparèixer, aquesta vegada sense ser citat explícitament, en el transcurs d’una discussió entre Rufián i un diputat del PSOE, José Andrés Torres Mora, el març de l’any passat.
En ambdós casos estava en discussió si el republicanisme és una mera forma d’Estat o si, en el cas de ser entès com a un conjunt de valors cívics, es redueix llavors a una obediència cega a un sistema jurídic que representi aquests valors.

En aquest article es vol defensar que aquesta és una dicotomia equívoca perquè el republicanisme com a ordre social ens compromet amb una forma d’Estat, però encara més important ens convoca a ser part d’aquest ordre obeint la llei fonamental més important; la voluntat.

Per altra banda, si en alguna ocasió s’ha pensat que és possible una mena d’Estat sense alguna mena hegemonia ètica és perquè efectivament existeix una tradició liberal que advoca per una república sense republicanisme. Es tracta del republicanisme conservador que rebutja l’aparició d’actors col·lectius i la representació del conflicte en les mateixes institucions.

Però existeix una altra mena de republicanisme. El republicanisme plebeu, una forma d’identitat política que a Catalunya mobilitza, com li agradava dir a Rousseau, “emocions comunes” al voltant de la passió més virtuosa de totes; el patriotisme.

L’existència d’una identitat política fa que sigui susceptible de ser disputada per diferents interpel·lacions, i el republicanisme conservador també ha fet acte de presència. Tanmateix és possible un republicanisme progressista que construeixi un poble i unes institucions compromeses amb una ètica col·lectiva i plebea.

I les raons principals per a defensar la hipòtesi rauen en que el republicanisme pot representar avui, a Catalunya, una mutació identitària que obre el joc a una possibilitat nacional i popular.

En aquest sentit, el republicanisme ens proporciona tres eines: un lèxic emancipador, al voltant de conceptes clau com pàtria, sobirania o democràcia, una tríada de valors (llibertat, igualtat i fraternitat) i una ètica política. Instruments que ens habiliten per a entrar en el joc de construcció de noves majories morals i d’una nova identitat popular.

No caldria oblidar que a més a més, la tradició republicana ha tingut una vessant històricament progressista al nostre país, a diferència d’altres llocs. I de fet, es pot sospitar que es donen condicions de possibilitat per a emprar aquest lèxic amb un sentit estratègic, és a dir, que parli als nostres conciutadans i conciutadanes sobre què som com a poble, què volem esdevenir i quina mena de país volem arribar a ser.

La pàtria republicana: apunts conceptuals

 

El republicanisme és una tradició emancipadora perquè és un idioma amb un lèxic ben singular que ens parla sobretot de sobirania nacional i democràcia amb un accent col·lectiu i comunitari.

La nació és pensada com a un subjecte polític col·lectiu que es conforma a partir de vincles cívics. És a dir, per l’aspiració d’esdevindre una voluntat col·lectiva que defineixi un interès general. Com a conseqüència, es pensa l’Estat-nació com l’espai ideal on poder posar en pràctica un govern popular, un govern de l’interès general.

La pàtria republicana, doncs, és un model de país possible sols si es conforma un ‘nosaltres’ col·lectiu virtuós. Un nosaltres mobilitzat per la virtut republicana, mobilitzat per la voluntat de construir vincles comuns, generals, entre els individus. Això es tradueix en un ideal social comunitari en el que la participació política és fonamental per a fornir les demandes de la nació, però també és la clau volta per a l’aspiració de construir institucions que representin i satisfaguin els anhels generals.

Per contraposició als privilegis, i als vicis, entesos com a defensa d’interessos particulars exclusius que parcel·len i segmenten la vida social en diferents esferes (pública, privada, domèstica) i de forma asimètrica, és a dir, jeràrquica.

La república, doncs, és el nom d’una mena d’ordre social en el que els interessos i les interpretacions de la gent són sistemàticament atesos per l’Estat. Perquè aquest mateix sols és possible a partir de l’involucrament de la gent amb les institucions polítiques. Aquest involucrament consisteix en un procés d’adhesió i d’identificació amb un ordre, amb una forta càrrega normativa i ètica.

L’ètica republicana funciona com a invitació normativa a una pauta de comportament col·lectiu. En aquest cas recolzat en un ideal d’igualtat estructural que permeti fonamentar vincles d’afecte, la fraternitat, entre els membres d’una comunitat. A aquest binomi s’hi afegeix la llibertat, no com a atribut particular, sinó com a capacitat social col·lectiva. La llibertat com a estatus polític, però també jurídic, és element definitori d’una comunitat d’iguals en què les relacions de dominació i servitud en són excloses.

És a dir, en el republicanisme la nació és el conjunt dels membres de la comunitat política sols quan són agermanats per la voluntat d’esdevenir un nosaltres. Aquest procés d’identificació és el que permet afirmar la sobirania d’una nació. D’aquesta manera la sobirania és una enunciació que es declina en plural, constituint una persona pública i col·lectiva que afirma ser un tot o bé aquella voluntat general que representa tots els interessos particulars. I la única forma de representació que concep el republicanisme és mitjançant la democràcia entesa aquesta com a la participació més àmplia possible però sobretot com a règim que aspira a resoldre els greuges que afecten al conjunt de la comunitat política.

O dit en altres termes, en el republicanisme, el patriotisme és la passió més important en tant que representa vincles d’afecte, el reconeixement entre els individus de patiments i d’aspiracions comunes i, per tant, condició de possibilitat del poble com a sobirà, de la democràcia com a la constitució d’aquest i dels seus orgulls, de les seves veritats i dels seus drets.

Catalunya i les mutacions identitàries. De l’independentisme al republicanisme?                 

No és l’objectiu d’aquest apartat fer un repàs històric en profunditat de les identitats polítiques hegemòniques a Catalunya des del segle XIX, quan el republicanisme era llavors una identitat política central amb figures com Valentí Almirall i Pi i Margall, fins a l’actualitat. Al contrari, sinó centrar de forma molt esquemàtica les dues grans mutacions identitàries que han ocorregut a Catalunya des dels 2000.

La diagnosi que es planteja aquí és que si el resultat de la Transició va culminar en l’establiment (de nou) d’una identitat, el catalanisme polític, de forma clarament hegemònica. Aquesta s’hauria vist en crisi al llarg de la quinzena del segle XXI i hauria estat dislocada i rearticulada en l’independentisme com a identitat central o amb la pretensió de ser-ho, i amb cert èxit, val a dir.

La primera mutació hauria consistit en aquesta reconversió del catalanisme en independentisme. Però es planteja que n’hi hauria hagut una segona, en els dos darrers anys, una mutació de l’independentisme cap al republicanisme, accelerada a partir de l’1 d’Octubre de l’any passat.

Respecte a la primera mutació interessa a destacar el següent: que inicialment l’independentisme era una espècie particular d’una família política, una corrent política molt minoritària en relació a parents com el catalanisme conservador o el catalanisme progressista.

Ara bé, el descrèdit i la derrota política del catalanisme conservador, encarnat en el pujolisme, per part d’un catalanisme progressista, encarnat en el maragallisme, que es va veure frustrat al seu torn, va generar condicions de possibilitat per a que, en el transcurs dels anys que van de 2005/2006 a 2012, el que era una ramificació, l’independentisme, d’un arbre més gran, el catalanisme, esdevingués una categoria singular que va absorbir els antecedents i va donar lloc a noves espècies en el seu si.

Es remarca no per a fer una anàlisi del període i de quins factors hi van contribuir sinó per a emfatitzar una conseqüència important: que l’independentisme va aconseguir absorbir totes les altres varietats del catalanisme de tal manera que les formacions polítiques que se’n reivindicaven partícips en van quedar orfes o bé van entrar en un procés d’atracció magnètica vers el nou centre de gravetat.

Aquesta intempèrie d’identitat ha reviscolat en les esquerres catalanes una bifurcació tramposa entre un viarany ‘social’ i una autopista ‘nacional’ que seria un camí vedat a les tradicions emancipadores, les quals estarien condemnades a una travessia pel desert pel viarany fins que l’altra autopista s’esmicolés pel pas del temps o pel resultat de l’atzar.

El cert però és que la conceptualització de la bifurcació hauria tingut l’efecte de deixar a uns en travessia pel desert i a d’altres sota l’òrbita subalterna d’una altra hegemonia.

Però en els darrers dos anys, de forma més acusada, s’hauria produït un segona mutació identitària o almenys el principi d’una mutació. El principi de la desarticulació de l’independentisme com a identitat hegemònica i el principi del principi del republicanisme com a nou pal de paller de la subjectivitat del país.

Aquest procés causat per la voluntat de l’independentisme de constituir un ordre i sobretot per la intencionalitat d’emparentar-se amb un significant més atractiu, la República, que pogués funcionar de sinònim, ha obert una escletxa en dues direccions.

Per a aquell independentisme dominant, ja és més dubtós que continuï sent hegemònic, és una manera d’ampliar l’atracció i el camp d’influència sobre sectors socials i intel·lectuals que poden sentir-se llunyans i recelosos de la independència però poden sentir una enorme simpatia per la república i el republicanisme.

Ara bé, aquesta vinculació és més que una vinculació de sinonímia. Quan es converteix a un significant particular, la república, en una figura retòrica amb pretensions universals, una sinècdoque, pot haver-hi la intenció de generar un sinònim però l’articulació retòrica és una organització dels camps semàntics extraordinàriament oberta i que genera inevitablement un eco i un camp d’efectes heterogenis que pot obrir zones amfíbies.

En aquest cas, el que es vol assenyalar és que la interpel·lació al republicanisme com a tradició, identitat i ordre obre la porta a un interregne en el que és possible disputar aquest camp semàntic històricament vinculat a la família progressista i emancipadora.

És a dir, el principi de l’assentament del republicanisme com a identitat troncal de Catalunya genera una escletxa per a les esquerres catalanes per a disputar aquesta identitat, amb un lèxic republicà i patriòtic que posi fi a la bifurcació ‘social/nacional’ i que per tant superi l’independentisme com a identitat, com a tradició i com a ordre de destí.

Republicanisme progressista o la possible estratègia nacional i popular

El raonament assenyalat anteriorment pot ser el principi del naixement d’una narrativa nacional i popular que sobre noves bases aspiri a representar els sentiments de pertinença diversos, preservant la unitat civil del poble de Catalunya, i que en disputar la identitat republicana enceti el camí cap a una voluntat de poder guiada per la justícia social i la fraternitat com a principis rectors del país.

Aquesta possibilitat entreoberta per l’ús d’un vocabulari republicà per parts importants de la societat catalana significa que de traçar-se una frontera amb aquella part que concep el republicanisme de manera excloent, elitista i patrícia es pot construir un republicanisme del segle XXI que es defineixi per ser incloent, progressista i plebeu. Una antítesi superadora que doni lloc a un patriotisme de nova fornada, d’ambició transversal i compromesa amb els drets front als privilegis de velles i noves aristocràcies.

Les velles rivalitats en el si del catalanisme, entre el de caire conservador i el d’orientació progressista, es podrien expressar de nou. Un efecte saludable, i benvolgut, en tant que la característica troncal d’una democràcia vigorosa és el reconeixement de concepcions adversàries i, en definitiva, el reconeixement del conflicte entre alternatives de país en el marc de l’esfera pública.

I de nou, es tractaria d’expressar, ara sota el paraigües del republicanisme, la distinció entre aquells conservadors i liberals que tenen una concepció del vincle social esperonada pel narcisisme i l’egoisme individualista, en definitiva que pensen en una república sense republicans ni republicanisme front a una concepció que pensa el vincle social en termes de fraternitat i de solidaritat amb l’altre.

Davant del republicanisme conservador que amaga una ètica aristocràtica tenim la llavor d’un republicanisme progressista, amb una ètica cívica, enemic d’aquells privilegis que generen relacions de dominació; com el mercat, el liberalisme, el masclisme, la globalització… Un republicanisme progressista que per la concepció de la nació com a una comunitat unida per afecte fratern és amic dels drets universals i de les conquestes socials.

Com assenyala el mateix Pettit sobre la tríada republicana; “voler la llibertat republicana és voler la igualtat republicana” perquè la llibertat republicana és enemiga de la dominació i s’oposa a les deferències als poderosos i a les formes de subordinació social.

Aquest ideal comunitari convoca necessàriament a un actor col·lectiu com és el poble per a poder realitzar-se i és normal que avui tingui un atractiu major que en el passat i fins i tot que sigui un carril potencial per a bastir una voluntat nacional i popular.

Aquesta cerca de vincles comunitaris no és un fenomen exclusivament català o espanyol. És una dinàmica global provocada per la crisi del 2008. Una crisi que un dels principals efectes que ha tingut és el de erosionar el contracte social de l’estat del benestar. La reconstrucció del vincle nacional pot esdevindre o bé un replegament emmirallat en la tradició o bé un nou contracte social que renacionalitzi drets.

El segon escenari suggereix una oportunitat republicana per a reconstruir els vincles comunitaris, delmats pel que ha sigut una vertadera dècada perduda. Una oportunitat que pot ser l’estrella polar d’un nou bloc històric.

 

 

 

Fonts

Domènech, Antoni (2004). El eclipse de la fraternidad: una revisión republicana de la tradición socialista. Crítica, Barcelona.

Laclau, Ernesto (2015). “Ética, normatividad y la heteronomia de la ley” a Los fundamentos retóricos de la sociedad. FCE.

Maquiavelo, Nicolás (2003). Discursos sobre la primera dècada de Tito Livio. Alianza Editorial, Madrid.

Pettit, Philip (2017). Republicanismo. Una teoría sobre la libertad y el gobierno. Paidós, Barcelona.

Rousseau, Jean Jacques (2017). Del contrato social. Alianza Editorial, Madrid.