Pensant en una hegemonia democràtica ancorada en l’antagonisme

Chantal Mouffe que és una teòrica política belga s’inscriu junt a Laclau en la corrent del postmarxisme. Una corrent que no pretén superar pas el marxisme sinó reactualitzar-lo de cara a repensar les possibilitats d’una nova política de transformació. Articular un subjecte polític amb una identitat política concreta, passar de la contrahegemonia a l’hegemonia i arribar a establir una democràcia radical pluralista són els reptes que planteja Mouffe per passar d’una lògica mortal d’amic/enemic a una lògica domesticada de l’adversari unificada en un espai simbòlic comú. Un dels llibres més representatius és el llibre “Hegemonia i Estratègia socialista” de 1985.

En un article més actual, Deliberative democracy or Agonistic Pluralism? (1999), Mouffe defensa un model de democràcia basada en l’agonisme. És a dir, en la reconversió del conflicte antagònic “ells/nosaltres” en agònic, o sigui en adversaris a qui pots reconèixer com a enemics legítims. Tenint present que la política emergeix amb la voluntat de configurar agònicament un conflicte que emergeix amb un origen antagònic en el camp de lo social.

El conflicte, present en el llenguatge, les institucions polítiques i en lo social, és una lluita per l’hegemonia. En el transcurs de la qual es vertebren identitats col·lectives.

Inspirada en Carl Schmitt Mouffe critica als liberals racionalistes, com Rawls o Habermas, que tracten d’imposar un de model de democràcia (la democràcia deliberativa) basada en la negació del conflicte. Aquest model de democràcia es basa en la possibilitat d’arribar a consensos de forma racional en sistemes democràtics.

Aquest plantejament a més de negar el conflicte contribueix a la despolitització en tant que presenta la presa de decisions en democràcia com a un procés asèptic i racional. Negant així implícitament que la presa de decisions és una lluita entre forces polítiques que representen interessos diferenciats degut a les diferents identitats col·lectives que representen.

Com assenyala Mouffe la negació del conflicte i la despolitització liberal obre la porta a l’extrema dreta en el camp de la construcció de les noves identitats col·lectives.

A més un element tal com és el consens en la democràcia deliberativa de Habermas sols és possible mitjançant opinions compartides sobre la forma de vida adequada, la llibertat o la igualtat. Discurs i llenguatge són camps de conflicte que tant des d’una òptica lacaniana (“el llenguatge és una estructura autoritària”) com des d’una òptica gramsciana (“el llenguatge és un àmbit de lluita ideològica per l’hegemonia”) fan explotar el consens utòpic de Habermas[1].

Mouffe proposa com a contraposició el pluralisme agònic com a nova política democràtica de l’esquerra. Tenint en compte dues dimensions: “lo polític” o sigui la dimensió de l’antagonisme que es inherent a tota societat humana i “la política” en tant que practica per a establir un ordre basat en el pluralisme i el conflicte. Però configurant el conflicte per a que aquest no adopti formes antagonistes (en el sentit d’eliminar l’adversari) sinó acceptant-lo com a un adversari legítim a qui cal guanyar.

Ara bé és aquesta formula de rearticular el conflicte realment possible?

Si tenim en compte que en el camp de lo social; el mercat laboral, la vivenda, l’accés a l’educació i la sanitat, el conflicte sovint adopta formes antagonistes. Per exemple quan es produeixen acomiadaments massius o desnonaments, hi ha un “nosaltres” i un “ells” perfectament delimitats que acaba amb l’exclusió del perdedor: és a dir l’acomiadament o el ser desnonat.

Fins i tot en conflictes laborals aparentment no antagonistes, que acaben amb la readmissió o l’anul·lament de l’acomiadament, en realitat es produeix una pausa mentre l’empresa recupera forces per  a assestar el cop definitiu que noquegi al contrincant (el sindicat o la plantilla en lluita).

Si les societats capitalistes giren al voltant del conflicte antagonista, per definició, és a dir el conflicte capital-treball, perquè no establir una identitat col·lectiva ancorada en aquesta fricció?

És més, el repte de superar aquest conflicte central, com diu Zizek, no implica necessàriament enfrontar-se de forma antagonista als actors polítics que sostenen el sistema econòmic que origina l’exclusió de les classes subalternes del camp de lo polític?

Una nova política democràtica requeriria avui crear un “exterior constitutiu” que permetés crear un ‘nosaltres popular’ evitant però la temptació populista  segons Zizek (la qual en ultima instància submergeix el sota altres lògiques la vertebració de la classe obrera).

Amb això veiem que en el camp de lo social emergeix un conflicte antagonista que en el marc de la democràcia parlamentària limitar-se a plantejar-lo de forma agònica significa castrar la lluita política.

En termes d’Schmitt la lluita política comporta en última instància la possibilitat de confrontació real entre els adversaris politics. Sota la categoria essencialment política, o sigui la distinció d’amic/enemic, és política perquè contempla les formes més extremes de confrontació: la guerra i la revolució. Així doncs reformular la política de forma agònica en el camp de les institucions democràtiques representatives, com el Parlament, és una forma de contraposar el conflicte polític i social, de crear dicotomies diferenciades.

En aquest punt és interessant recordar el que apunta Nietzsche a “Més enllà del bé i del mal”. Si la vida, i en aquest cas la política, va lligada orgànicament a la dominació. Si la qüestió és quina classe social és dominant i hegemònica, llavors és una ficció que el conflicte polític pugui evitar un xoc de trens per determinar quin contingut té la democràcia.

Des d’aquest punt de vista la tradició jacobina de Robespierre i Babeuf té molt a aportar a una renovada concepció de la democràcia en el seu sentit etimològic de ‘poder al poble’. D’entre la tesi i l’antítesi, d’entre la democràcia deliberativa i la democràcia agonística hi ha la possibilitat d’una síntesi superadora, d’un tipus de democràcia diferent; de la democràcia popular.

Caldria doncs repetir de nou la vella operació político-conceptual jacobina i tractar d’aglutinar el poble, el tercer estat, contra l’aristocràcia, la casta. Una democràcia pluralista i radical basada en el consens només serà possible després de prendre la Bastilla, un cop més.

Bibliografia:

1. Mouffe, Chantal (1999). El retorno de lo político. Barcelona: Editorial Ediciones Paidós Ibérica, S.A.
2. Mouffe, Chantal (1999). Deliberative Democracy or Agonistic Pluralism. Social Research, vol. , No. 3.
3. Nietzsche, Friedrich . Más allá del bien y del mal. Madrid: Alianza Editorial.
4. Schmitt, Carl (1998). El concepto de lo político. Madrid: Alianza Editorial.
5. Zizek, Slavoj (2004). Repetir Lenin. Madrid: España: Editorial: Akal, col·lecció: Cuestiones de Antagonismo.

[1] De fet autors tan diversos com Nietzsche, Wittgenstein, Zizek, Foucault o el mateix Schmitt reconeixen el caràcter altament polític del llenguatge; la lògica subjacent de conflicte entre els diferents significants així com el caràcter gens neutral de l’etimologia.