Nàufrags

Per Sílvia Garrell Baños

Em mires i em preguntes què és el que ens mou, i cap a on. I jo, entre glop i glop de cafè, no sé respondre’t si no és amb una mirada d’incertesa.

Incertesa davant de tot allò que ens espera d’aquí deu minuts; davant del calaix mig obert -o mig tancat- on hi guardem el record d’aquella tarda passejant agafats de la mà, o de les paraules tendres que ens han abraçat i calmat en els moments més irats.

A vegades les paraules ens fan dèbils i no sabem com afrontar-les, per això tu i jo les vam evitar. El problema arriba quan el silenci és pitjor que condemnar-nos a un t’estimo i després no sabem què fer-ne, d’aquest silenci, ni d’aquest t’estimo encallat al pit. I s’escapa entre les nostres mans lliscant pels dits. I passen els minuts, i les hores, i els dies. I sense adonar-nos ens hem convertit en els Nàufrags de Lluís Danés, mig ofegats al mar, mig perduts. I sense adonar-nos se’ns han acabat els petons, i el desig feréstec que ens posseïa els dies de fred entre els llençols. S’han acabat les nits on l’adéu era un fins demà, i ja no queden carícies que dissimulin les glaçades de l’hivern més violent.

Ara em conformo en trobar-te només quan somio. El record s’apodera sempre de les matinades i com més et busco més gran és el buit que hi ha dins meu.

Sóc més enllà de l’avarícia que em porta a tu. Sóc més enllà de trobar-te a faltar, de la ferida que em provoques, que no cicatritza, encara. I sóc lluny de tancar els ulls i no veure’t.

Sóc el buit de les paraules que no hem gosat pronunciar, i sóc la pedra que has llençat bruscament al llac, esperant que rebotés, qui sap: potser dues, o tres, o quatre vegades, i ha acabat ofegada al fons.

El teu record té punxes i m’abraça. Cada vegada més ràpid m’estreny les entranyes.

Saber marxar quan estàs trencat fa mal però sempre és necessari.