Sábado, Agosto 19, 2017

Nàufrags

Nàufrags

Per Sílvia Garrell Baños

Em mires i em preguntes què és el que ens mou, i cap a on. I jo, entre glop i glop de cafè, no sé respondre’t si no és amb una mirada d’incertesa.

Incertesa davant de tot allò que ens espera d’aquí deu minuts; davant del calaix mig obert -o mig tancat- on hi guardem el record d’aquella tarda passejant agafats de la mà, o de les paraules tendres que ens han abraçat i calmat en els moments més irats.

A vegades les paraules ens fan dèbils i no sabem com afrontar-les, per això tu i jo les vam evitar. El problema arriba quan el silenci és pitjor que condemnar-nos a un t’estimo i després no sabem què fer-ne, d’aquest silenci, ni d’aquest t’estimo encallat al pit. I s’escapa entre les nostres mans lliscant pels dits. I passen els minuts, i les hores, i els dies. I sense adonar-nos ens hem convertit en els Nàufrags de Lluís Danés, mig ofegats al mar, mig perduts. I sense adonar-nos se’ns han acabat els petons, i el desig feréstec que ens posseïa els dies de fred entre els llençols. S’han acabat les nits on l’adéu era un fins demà, i ja no queden carícies que dissimulin les glaçades de l’hivern més violent.

Ara em conformo en trobar-te només quan somio. El record s’apodera sempre de les matinades i com més et busco més gran és el buit que hi ha dins meu.

Sóc més enllà de l’avarícia que em porta a tu. Sóc més enllà de trobar-te a faltar, de la ferida que em provoques, que no cicatritza, encara. I sóc lluny de tancar els ulls i no veure’t.

Sóc el buit de les paraules que no hem gosat pronunciar, i sóc la pedra que has llençat bruscament al llac, esperant que rebotés, qui sap: potser dues, o tres, o quatre vegades, i ha acabat ofegada al fons.

El teu record té punxes i m’abraça. Cada vegada més ràpid m’estreny les entranyes.

Saber marxar quan estàs trencat fa mal però sempre és necessari.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *