Futbol, Lenin i el deus ex machina català
Per Georgina Flores Montès
1) Futbol: El vincle entre idees polítiques i sentiments futbolístics propi del nostre temps s’ha fet aquests dies més clar que mai. Els posicionaments anaven traslladant-se d’un costat a un altre sense gaire raó aparent. Penso en el cas excepcional d’un amic que em va venir a visitar l’1 d’octubre, després de dos dies custodiant un col·legi electoral. Em va assegurar que, per idees, votaria que no, però que les agressions l’havien fet reaccionar i participar al referèndum. Tot i això, l’altre dia no va tenir inconvenients de penjar un storie a Instagram dins de la manifestació de Societat Civil Catalana mentre cantava als Mossos: “¿Dónde estabais el 1 de octubre, el 1 de octubre donde estabais?”. No sabia si riure o cridar. Vaig decidir riure.
L’ambient a Barcelona no és polític, sinó de final de Champions. Ajuda el fet que, per l’Estat, els independentistes no siguem una qüestió política, sinó d’ordre públic. Com una final de la Champions, però, sembla que ja tenim un guanyador i un perdedor. Puigdemont ha decidit avui, dia 31, que no és possible realitzar la República; com a mínim de moment, diu. L’aire està carregat. Ara vaig caminant pel barri de Porta i, entre els nens disfressats de bruixes i les estanqueres dels balcons, tot té un punt de post-apocalíptic de baixa estofa. Aquesta nit, com tota dona de bé, em disfressaré de “castanya sexi” i em “tajaré” a qualsevol discoteca de platja que em doni un flayer raonable. Abans, però, voldria dir unes poques coses:
2) Lenin: Aquest any celebrem els 200 anys de la Revolució Russa, i no podria ser un any més adient. La grandesa d’aquesta revolució, com la de la gran majoria, és que no era lògic que es produís. És a dir, no es complien gairebé cap dels requisits que exigia la teoria marxista per tal què fos possible una revolució comunista. La reivindicació que s’ha fet de Lenin des de certa esquerra (de Negri a Zizek) va en aquest sentit: no si val a esperar que els canvis caiguin del cel com cauen les fruites madures. És possible, i provable, que el fruit es corqui a la branca de l’arbre. Pregunti-ho sinó al capitalisme europeu, que segons la teoria marxista porta des dels seixanta en l’últim estadi de contradiccions i de crisi severa. I podrint-nos seguim encara.
Lenin, deia, val la pena perquè prioritza la praxi per sobre de cap relat messiànic sobre l’adveniment d’un sistema més just. Les seves posicions sobre l’Estat no són un projecte sobre un futur abstracte, sinó sobre un canvi que era possible ara, en aquell mateix moment. La Història podria haver passat per sobre de Rússia, el comunisme podria no haver arribat mai a realitzar-se i els historiadors més cínics podrien haver redactat, en els seus llibres pomposos, que la revolució comunista mai s’hagués pogut donar en aquell país ple de camperols. Perquè, com va dir Rosa Luxemburg, criticant a Kautsky: aquells que esperen les condicions objectives de la revolució, esperaran sempre. Cap canvi apareix sense efectuar-lo.
Quan parlem de la independència de Catalunya no estem parlant d’una revolució en un sentit fort, però sí que ens referim a un trencament amb un ordre constitucional europeu. Com Kautsky i com els historiadors pedants, ara ens arribaran tot un seguit de savis a assegurar-nos que no, que les condicions materials (ni europees ni estatals) eren prou favorables per a cap escenari d’independència. Ens voldran fer creure –tan des de l’espanyolisme blanquejador, com des del processisme militant– que la Història no ho permet i que la Realitat ens imposa no fer cap debat sobre els fonaments constituents d’Espanya, que cal normalitzar els cops de porra per sobre de la política. La gran pregunta que ens hauríem de fer ara (sabent que els líders independentistes accepten aquest marc) és que coi esperaven que passés durant tot aquest temps. Si la independència era impossible, per què han seguit endavant? En part, l’envalentonada s’explica gràcies a la polarització futbolística que exposava al punt 1. D’altra banda, jo crec que hi ha un altre element en joc:
3) El deus ex machina català: Deus ex machina és una locució llatina que s’acostuma a veure com un recus propi de guionista sense idees ni imaginació. A Catalunya, però, aquest recurs no només existeix en les obres literàries, sinó també en política. Pel catalanisme polític la “comunitat internacional” o “Europa” han sigut des de gairebé el fi de la dictadura figures mítiques que complien aquest rol de Déu salvador.
A la Transició, mentre el PSUC mostrava la seva eufòria europeista en nom d’un abstracte euro-comunisme, la dreta nacionalista catalana veia en la Unió Europea un protector que serviria com a topall de les voluntats excessives que poguessin venir de Madrid. La comunitat internacional, si el centralisme era massa contundent, evitaria el desastre i ajudaria Catalunya. En la retòrica d’avui, el Procés no tan sols ha posat la seva fe en el mite de la comunitat internacional com a límit al centralisme, sinó que hi ha posat gairebé totes les esperances del seu alliberament nacional. És creia que la Unió Europea eren uns seguit d’actors que, a l’hora de la veritat, quan les coses estiguessin més maldades i l’esperança s’hagués anat esfumant del tot, apareixerien per lliurar-nos dels mals.
Només des d’aquesta perspectiva es pot entendre la inacció del Govern durant tots aquests anys. Artur Mas, sense anar més lluny, ha estat elegit i reelegit sota la promesa de crear estructures d’estat. Després de cinc anys, i a l’hora de la veritat, tot aquest temps suposadament dedicat a possibilitar la independència no han servit ni tan sols per tenir el més mínim projecte pel període post-Declaració. O fins i tot l’1-O, gran victòria de l’independentisme real. Si aquell dia va funcionar va ser per l’acció de la ciutadania, no perquè el Govern tingués esperances en les lleis emanades del seu propi Parlament. Recordo els dies previs a la votació, quan els pocs CDRs que existíem rebíem consignes de part de l’ANC per fer del referèndum l’enèsima “mobilització” ciutadana; una nova flash mob davant dels col·legis electorals per mostrar a la comunitat internacional com n’eren d’anti-demòcrates i dolents els espanyols.
L’únic pla d’acció del Procés, de praxi concreta, ha estat esperar l’emergència d’una divinitat estrangera que ho arreglés tot i que els hi fes la independència que ells mateixos no havien gosat construir. Europa, com és evident, ha preferit no aparèixer. Al processisme –que encara no vol acceptar que Déu a mort, que només hi som nosaltres i que ningú que no siguem nosaltres pot fer la independència (acceptant-ne el preu)– se’ls hi està començant a posar la cara d’aquells vagabunds que esperaven a Godot.
