Ferran Gallego Margalef és un historiador i escriptor, doctor en Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on imparteix classes. És col·laborador de l’edició catalana del diari El Mundo. Es va llicenciar en filosofia i lletres per la UAB, la seva especialitat és la temàtica sobre l’extrema dreta i el feixisme.

 Per a escoltar l’audio de l’entrevista: https://soundcloud.com/user-361624761/entrevista-a-ferran-gallego

 

Què entenem per extrema dreta?

L’altre dia vaig veure un reportatge sobre la Marine Le Pen on l’Ana Pastor li preguntava si ella es considerava d’extrema dreta; la Marine Le Pen, immediatament, va repreguntar que què era l’extrema dreta. En un món on les categories polítiques han canviat -ho veiem en altres moviments emergents que diuen que hem de superar les categories esquerra i dreta la categoria extrema dreta cau.

 

En principi, en la tradició política, l’extrema dreta es distingiria de la dreta extrema. És a dir, la dreta extrema serien els sectors més dretans de la dreta. El salt a l’extrema dreta seria el salt a situar-se fora de la categoria extrema dreta liberal i parlamentaria; i doncs, situar-se ja en un món d’impugnació absoluta del sistema, com a mínim, liberal-parlamentari. Evidentment, una impugnació -i per això els hi diem extrema dreta i no diem extrema esquerra- portada amb els valors de la defensa de una nació tradicional, d’una nació orgànica, d’una nació jerarquitzada, fins i tot atributs religiosos, d’elements integristes, elements d’una moral convencional… Per exemple, la Marine Le Pen va dir que la primera cosa que faria seria prohibir els matrimonis homosexuals. És a dir, des de termes morals, l’extrema dreta té una concepció del món situada fora del que són els mecanismes no només polítics, sinó també antropològics, de la tradició liberal-democràtica.

 

 

Quin projecte real de país lextrema dreta?

Més que projecte, el que té és una difusa proposta, de fet, difícilment trobarem una força política que en tingui, en aquests moments, de projecte de país. Sobretot perquè tu pots tenir un projecte de país però, amb les condicions de la globalització, és molt difícil que puguis portar un país endavant. No estem parlant del que un podia tenir com a projecte de país a l’època del feixisme per exemple, on tu podies tenir un projecte pel teu país i dir “sóc absolutament sobirà per organitzar aquí dins el que vulgui”. No. Avui tens un projecte que has de combinar amb una correlació internacional que és determinant, no només condicionant. Llavors el que passa és que, més que projecte, ells son capaços d’integrar en un horitzó d’insatisfacció, insatisfaccions molt diverses, la cohesió de les quals és la demanda de la seguretat perduda. La nostàlgia d’una seguretat que molt probablement s’ha tingut en l’estat del benestar però que ells radicalitzen en una seguretat de valors, de llocs de feina, d’identitats molt ben marcades i amenaçades per una decadència nacional, per una degeneració de les virtuts morals i cíviques. Les amenaces son diverses, ara es comencen a articular entorn a la immigració, que seria portadora de tot allò que provoca el malestar, la por, la possibilitat de pèrdua de les condicions de vida de les persones.

 

Jo crec que, el que fan ara els més intel·ligents, és dir que el que estan fent és defensar la sobirania. Construeixen ja, no sobre perjudicis, sinó sobre certes intuïcions populars correctes, és a dir, la intuïció popular és: “aquí no manem nosaltres, aquí mana el Banc Central Europeu”. Quan la Marine Le Pen diu el BCE mana i no mana l’Assamblea Nacional, no es treballa sobre un prejudici, aquí es treballaria sobre una determinada certesa que ha estat denunciada des diversos sectors. ¿Com és que se’n aprofita, no el Mélenchon, sinó la Marine Le Pen? Perquè el discurs antiglobalització de l’esquerra és molt més subtil, ha d’entrar en un anàlisi de l’imperialisme molt més subtil, un anàlisi de classe molt més exigent. L’anàlisi de la falta de sobirania feta per l’extrema dreta es pot comunicar amb més velocitat i, a més, connecta de forma descarada amb determinades formes d’inseguretat que potser ens fa vergonya manifestar. Una situació, per exemple, d’una persona que perd la feina a mans d’una altra persona que no és del país, i aquesta persona se sent marginada, però no s’atreveix a convertir això en un discurs. Quan 6 milions de francesos normalitzen aquesta rancúnia, aquest ressentiment, és molt potent.

 Construeixen ja, no sobre perjudicis, sinó sobre certes intuïcions populars correctes, és a dir, la intuïció popular és: “aquí no manem nosaltres, aquí mana el Banc Central Europeu”. 

 

Què passaria si Le Pen arribés al poder? Quines decisions concretes prendrien?

Ara ja tenen una capacitat molt forta per influir. Si algú es pensa que a França es pot governar sense tenir en compte el Front Nacional (FN), o si algú es pensa que a Itàlia es pot governar sense tenir en compte la Lliga Padana, està molt equivocat. I si algú es pensava que es podia governar Anglaterra sense tenir en compte el UKIP, mira tu quina sorpresa! Això passarà a Holanda, això passarà a Dinamarca, també a Alemanya amb el sorgiment d’una nova força decisiva per fer coalicions, etc.

 

Ells el que demanen és la capacitat condicionant, és a dir, fer que el seu discurs hagi d’estar sempre present i obrir la porositat de la dreta per tal de situar el discurs. O fins i tot dintre d’una esquerra que no troba respostes de la socialdemocràcia, que consideren tecnocràtica, conformada en els designis d’aquesta Unió Europea. Hi ha certa decepció amb la UE. Aprofitant que la decepció prové de que s’ha confós la Unió Europea amb la unió monetària, Marine Le Pen podria dir que, així com ha fet la Gran Bretanya, França també abandona Europa. Diran que l’Euro és una moneda morta i el que s’ha de fer abans de que es mori és veure, d’una forma més pacient i racionalista, com fem una altra vegada el franc francès.

 

Ella està dient que l’abandonament de l’Euro i d’Europa retornarà a França la capacitat d’organitzar el benestar. Llavors, s’està dirigint a una gent que encara recorda el benestar, no s’està dirigint a una gent que no recorda més que el món després de la caiguda del mur, per tant no està parlant d’un món somniat sinó un món en el qual es podria tornar encara si hi hagués voluntat. I a més se’n aprofita, en el cas de França, d’una cultura nacionalista molt potent, que no és només la seva, és la gaullista, és el “No” a França al referèndum sobre Europa… en aquests moments si preguntessin als francesos si se’n volen anar d’Europa segurament també dirien que sí

 

 

Vist això sembla que dir que ara mateix a França hi ha milions de racistes no molt sentit. Però per què sembla funcionar el racisme com a mitjà per mobilitzar?

Ells no diran mai racista, ells diran diferencialista. Crec que caldria considerar aquest tema amb subtilesa. L’exaltació de les identitats radicals fragmentaries; la pèrdua de nivells d’universalitat per part de la postmodernitat; la lloança, en front del totalitarisme, dels elements de la instantaneïtat i del presentisme; la conversió de les identitats alternatives a la universalitat; la pèrdua del discurs de la il·lustració a favor d’un discurs del concret -no del que em defineix com a individu ni com a ciutadà, sinó que com a membre d’una comunitat-. Tot això té uns elements absolutament enriquidors, elements de respecte a les diferents tradicions. Alhora, però, té alguns elements que podrien portar a que aquest diferencialisme faci de les societats, societats on allò que s’afirma en primer lloc no és l’individu, ni la societat en el seu conjunt, ni la democràcia, sinó una cosa que va prèviament a la igualtat: l’existència d’una diferència.

 

Marine Le Pen és diferencialista. El diferencialisme comença a gaudir d’un cert prestigi intel·lectual perquè es posa davant d’un excés d’universalitat, de la pèrdua d’identitat de les majories. Creuen que per ser tolerants han perdut la seva pròpia identitat: “tothom té identitat excepte els francesos”. Aquí hi ha un rebot de la societat francesa, que també en una tradició gaullista, fins i tot republicana, no cal que sigui una tradició vichista, una tradició bonapartista, una tradició nacional-francesa de l’orgull del 89, etc. Ells diuen: “Nosaltres el que volem es recuperar una identitat que està en perill”. En aquest context es crea un racisme de baixa intensitat, però que, de fet, no és res més que una forma de xenofòbia. Ells no busquen reivindicar una preeminència de la ciutadania, sinó situar un antagonisme necessari entre discurs republicà i discurs de les comunitats. Des del moment en que dius que la República Francesa i el discurs de les comunitats son elements contradictoris, estàs creant un conflicte allà on hi podria haver un procés de convivència. És una espècie de retorn d’un prejudici ja convertit en “nosaltres també som una comunitat, però li diem República”. Le Pen no té un discurs republicà per molt que digui, ella té un discurs comunitarista francès. No està restablint el discurs de la República; sinó ho fes, no parlaria d’immigrants, perquè per a la República no hi ha immigrants.

 

 

Clar, tenint en compte això. La pregunta és: per què lesquerra no és capaç darribar a la gent, dinterpel·lar a més sectors de la societat? Per què no ho aconsegueix lesquerra?

L’esquerra ha estat en procés de buidatge ideològic, de desfeta no només política -perquè la desfeta política la recuperes- sinó en una consideració de desnonament ideològic. L’esquerra s’ha considerat a si mateixa anacrònica, sense respostes per l’actual situació. El que tenim a Espanya és una bona mostra d’això: “acabem amb lo vell, allò que és nou per si mateix ja es bo, el nou subjecte es crearà amb el nou procés constituent”. Sembla com si l’esquerra fos la única cosa que no te tradició al segle XX. I l’esquerra el que sempre ha defensat és que és el resultat d’una llarga tradició de lluita, d’experiències populars… allò que diu el Thompson: quan perds l’idea de que tu pertanys a un llarg moviment i arribes nu a una situació que vols començar amb els problemes que hi ha ara, jugues en un terreny on la gent que t’està votant a tu igual podria esta votant al Front Nacional (FN). Hi ha molta gent que aquí està votant a Podemos que a França estaria votant al FN perquè comparteixen tot aquest discurs del poble, els oligarques, la sobirania, etc.

L’esquerra ha estat en procés de buidatge ideològic, de desfeta no només política -perquè la desfeta política la recuperes- sinó en una consideració de desnonament ideològic.

Doncs pel que fa a l’esquerra: jo en un article deia que la Marine Le Pen a les últimes eleccions no havia guanyat a la dreta liberal o a l’esquerra socialdemòcrata, sinó que havia guanyat a l’altre partit antiglobalització: el Front de Gauche. El Melenchon havia tret el 6% i ella el 25%, de tal manera que els francesos havien decidit que l’altre alternativa a la globalització no els interessava. L’esquerra jo crec que viu com si estigués francament acomplexada -per la destrossa dels països de l’est, per la desfeta política importantíssima, i per la devastació d’un espai material, d’unes relacions socials, que no té res a veure amb el món on aquesta esquerra va néixer-: els sindicats no poden protegir una classe obrera que no existeix com a classe obrera amb un contracte; ja no negocien, han perdut la capacitat d’organitzar els treballadors, els moviments veïnals s’han convertit en moviments de defensa en contra, a vegades, de la gent nouvinguda. Hi ha patriotismes de ciutat que a vegades són ridículs, A la pròpia Barcelona a vegades hi ha una espècie de cofoisme barceloní que sembla que estan competint amb alguna altra ciutat a veure quina ciutat és més moderna, més maca i nosequè. Aquest cofoisme barceloní a vegades amaga també una forma de populisme, que ha substituït a les antigues lluites veïnals per les condicions de vida.

 

L’esquerra, als anys 80, no es va adonar que començava un nou cicle. No vam ser capaços de saber el que venia, perquè no ens ho imaginàvem. Un canvi de cicle geopolític, la desaparició de la URSS, una ofensiva del capitalisme cap a una organització del capitalisme financer, una desindustrialització que ens trauria la capacitat de resistència, que trauria el marc físic de reconeixement de la classe obrera i que, per tant, trauria l’experiència dels treballadors com a base sobre la qual es podria construir un moviment. Llavors jo crec que l’esquerra ve molt afeblida, sembla que hi ha intents de tornar-s’ho a fer mirar, però la realitat es que ve en el pitjor dels escenaris. Llavors la gent va per una banda amb les velles banderes, i per una altra els que diuen: “No volem saber res de vosaltres, nosaltres anem cap a un camí absolutament nou”. Aquesta pròpia divisió de l’esquerra, el no voler-se reconèixer, de pensar que la tradició és un pes, de voler caçar a tot arreu que hi hagi protesta i no valors de l’esquerra; això és molt perillós. Perquè això sempre ha generat un populisme que no sempre ha estat en una posició transformadora sinó a vegades ha donat lloc a una “coalició de ressentiments”, i aquestes poden sortir per qualsevol lloc.

 

 

Tot i així, i si saclareixen, sembla que Podemos sigui un partit a tenir en compte.

Si s’aclareixen, efectivament; i saben exactament qui és el pare o la mare. Aquí hi ha una gent que apareix com si sortís del no res, com si mai s’hagués mobilitzat, i a més es mobilitza d’una forma que per a l’esquerra és… L’avantatge que té Podemos és que ha recuperat, ho vaig dir això en un article al Viejo Topo, ha aconseguit trencar l’aïllament de la gent; és a dir, amb noves tecnologies, els espectadors d’un programa de televisió de La Sexta, les persones que no es mobilitzen, han aconseguit trobar un referent electoral (no polític, electoral). Però al mateix temps, això vol dir que Podemos és el resultat, no de la mobilització, sinó de les desfetes successives de l’esquerra. Llavors Podemos, com a retrocés, pot ser sumar el nivell de consciència que ja tenim, sumar el nivell de cabreig, però amb el greu risc de si aquest nivell de cabreig s’acaba o aquest nivell passa a una exasperació brutal de la gent, si el patiment es distribueix cap als més joves i els més grans comencen a trobar feina, llavors es crea una situació en la que es va dividint el subjecte cabrejat i es va radicalitzant.

Res no està escrit: perquè aquesta radicalització no pot acabar integrant-se en altres formes? L’identitarisme català, per exemple, és un cas on, en molts casos, es creu que el tema social només es pot solucionar afirmant una identitat nacional. Això obliga a anar a fer una part del viatge amb persones que en principi son els teus adversaris de classe radicals, amb persones amb qui no puc ni aprovar un projecte de sanitat pública d’acord amb una idea ni tan sols laborista. Per mi és el gran error de la CUP. T’estàs deixant una esquerra a la resta d’Espanya que està en un procés de creixement, estàs aïllant a un esquerra a Catalunya i estàs reforçant la legitimació d’una gent que no està per la sobirania. Perquè, crear un estat a Europa… Què vols? Un estat com Grècia? Un estat com Irlanda? Com Dinamarca? Creant un nou estat es pretén trencar la cadena de dependència però s’accepta la forma de l’estat. En canvi, s’està deixant de banda la recerca de crear la sobirania i la possibilitat d’agrupar-se amb les altre forces d’Espanya per trencar la correlació de forces. Enlloc d’això, preferim el marc català i tot el que estigui fora no ens interessa; amb la qual cosa, per fer majoria l’hem de fer amb la dreta. El Procés bloqueja processos constituents de veritat.

 

 

Canviant una mica de tema. En relació al feixisme, a les teves classes, dius que aquest va ser capaç darribar a la gent més convencional. Llavors, quins elements de lestudi del feixisme dels anys 30 poden servir per entendre el present actual?

El primer és deixar de creure que el feixisme va ser un parèntesi monstruós excepcional, que ho és, però dit així… És a dir, acabar amb l’invent d’un feixisme imaginari caracteritzat per la seva monstruosa visibilitat com salvatgisme, i no entendre que el feixisme va ser una proposta il·lusionadora, cohesionadora de gent; va ser com a resultat de tremendes fractures de la societat dels anys 20, venint de la Gran Guerra, gent que diríem normal, amb una botiga, mestre d’escola, gent agricultora… Aquestes persones que no se’ls pot atribuir ser de les SA, ser de les SS. Va assistir primer a una violència excessiva contra la gent de la que tenien por; era gent que tenia por: el feixisme no es el resultat de l’esperança, és el resultat de la por. Converteix la por en una forma deforme i degradada d’esperança. El feixisme és el resultat d’un gran pessimisme social, inseguretat i aquesta por pren forma monstruosa d’una utopia construïda sobre l’entrega de la llibertat. Perquè una persona que té por, la primera cosa que entrega és la llibertat a canvi de la seguretat. Seguretat econòmica, del estatus que estic ocupant, de la reputació, un prestigi. La gent es fa feixista per motius diferents, a Alsacià la gent vota al Front Nacional per un motiu; a Marsella, per un altre; a Pas-de-Calais, la gent votava socialista i li va anar de 300 vots a la Marine Le Pen de no ser diputada. Gent que ve de procedències molt diferents va recolzar també el feixisme. La gran capacitat del feixisme és la seva capacitat de síntesi. En això guanya a l’esquerra de lluny… l’esquerra té una gran capacitat d’anàlisis [rialles]. L’esquerra està obsessionada amb el rigor analític -si un es marxista només, o marxista-leninista-. La dreta no fa el gran tractat teòric. La dreta diu que és realista.

 

Aquests són els motius pels que el feixisme ha guanyat a l’esquerra en diversos moments del segle XX, i potser en alguns llocs ara també: la gran capacitat de sintetitzar formes molt diverses de descontent (la decadència, la por, inseguretat fins i tot física, abandonament, la gent que no entén la convivència de cultures molt diferents). Hi ha hagut una certa frivolitat per part de l’esquerra per entendre la convivència de cultures. El que diu la Marine Le Pen: “Clar jo estic farta que aquells que després han de conviure amb els immigrants no son els que decideixen si els immigrants poden entrar. Els que decideixen si poden entrar no conviuen amb ells”. Fins al punt que el problema es converteix en un problema simbòlic, no és una experiència real perquè molt possiblement no hagin vist mai un magrebí i per contra mantenen un discurs racista. Acaben aconseguint situar una no-experiència com a experiència discursiva o simbòlica.

 

 

Sobre el llibre que vas escriure al 2002, “Por qué Le Pen”, si lhaguessis de tornar a escriure sobre lactualitat, què afegiries o canviaries?

El canvi fonamental és la successió al partit i sobretot amb el tema de com el partit passa de ser un partit nacional i passa a ser un partit nacional-republicà. Pensa que Europa no existia al 2002, al 2016 és diferent. La situació que queda amb la crisi del 2008, el desprestigi d’Europa, les retallades, l’empitjorament concret de la vida de la gent i a més això s’està percebent directament com un problema creat per la UE. Després parlaria de la subtilesa del discurs del que s’ha rodejat la Le Pen, ja que s’ha rodejat de persones que venen d’una escissió, de Bruno Negrette, que era el número 2 de Le Pen i que es va escindir l’any 1999 i va crear el moviment nacional-republicà. Això va fracassar, per la categoria que tenia Le Pen de lideratge, però molts quadres locals van retornar. És a dir, persones que treballen directament amb la Marine Le Pen son persones que venen del Negrette, i aquests tenen una molt més gran subtilesa en presentar una alternativa nacional. Alternativa nacional-republicana. Han aconseguit, per exemple, situar el tema cultural i el tema migratori en un sol tema. En comptes de parlar de França, parles de la sobirania; en comptes de parlar la multiculturalitat parles de la població republicana i dius que els magrebins estan posant en dubte la república.

El canvi fonamental és la successió al partit i sobretot amb el tema de com el partit passa de ser un partit nacional i passa a ser un partit nacional-republicà.

Hi ha una cosa molt significativa: en les eleccions de 2006, quan va arrencar la campanya no es va començar amb Joana d’Arc, a París on s’arrenquen sempre les campanyes, es va arrencar a Valmy, amb un discurs redactat per una persona d’esquerres. Valmy és el lloc on es va fer una batalla mítica l’any 1792, on les tropes revolucionaries franceses van guanyar als nobles i l’exèrcit austríac. Valmy passava a ser el lloc de la fundació de la República i Le Pen fa un discurs on diu que saluda a tots aquells sectors de la societat que, per molt que siguin immigrants de varies generacions, entès que volen ser francesos. Però ser francès no vol dir denegar la nacionalitat, vol dir integrar-se en el món de valors de la societat francesa. El racisme s’orienta d’una manera cultural o política i no d’una forma religiosa. Els que són aquí només poden ser francesos si accepten els principis del 89 i no s’accepten principis que no quadrin amb els del 89.

 

 

Tens pensat escriure una altra versió del llibre?

He estat llegint molt per un article i amb la possible victòria, o victòria relativa, de Le Pen l’any 2017. Amb les novetats que comporta, per exemple, seria la primera lideresa feixista.

 

 

Jo el compraria [rialles].

Ja veurem.

 

 

Com veus la situació espanyola? Per què no creix lextrema dreta?

Espanya té una arítmia. Des de la Primera Guerra Mundial, a la que Espanya no va entrar, Espanya té una arítmia respecte del desenvolupament polític a Europa. A nosaltres ens va caure la democràcia just al moment que Europa entrava en crisi, el sistema creat a 1945. Hem arribat a la democràcia en la crisi, no de la democràcia, sinó amb la crisi de l’Estat del Benestar. A l’entrada, Europa ens va enviar recursos i això ens va semblar que modernitzava el país, un discurs reduccionista. Per l’altre cantó, una de les coses que dificulta l’arribada de l’extrema dreta és el tema del nacionalisme. A Espanya el nacionalisme és una cosa desacreditada, no hi ha un moviment patriòtic espanyol, no tenim ni símbols de referència, no tenim ni lletra de l’himne. La bandera espanyola no l’agafa un tio d’esquerres. Llavors, un país que no té material simbòlic comú, és un país que els elements de nacional-populisme li hauran de petar de forma fragmentada.

 

Podemos està intentant crear un nou patriotisme, el problema és que en aquest país no hi ha elements. Per exemple, a Catalunya no li funciona. A Euskadi els hi acaben de dir que els hi passen per davant els altres. A Galícia li ha funcionat d’una manera molt relativa. No hi ha un discurs nacional espanyol, ja definirem si es una nació de nacions… Però si no hi ha nació, assumida pel conjunt de la ciutadania, i només hi ha règim constitucional, perquè el nacionalisme dels nacionalistes espanyols, no es presenta com a nacionalisme, es presenta com a defensa de l’ordre constitucional. Llavors, l’espanyolisme es manifesta d’una manera tan barroera, tan defensiva, tan esportiva, tan sentimental… que no hi ha intel·lectuals dedicats. I després, tenim una certa vergonya… no hi ha un orgull de la tradició política i cultural espanyola.

 

Ni El Quijote!

A França hi ha un gran orgull de la tradició intel·lectual, de la revolució, del liberalisme… Aquí no. És com a Itàlia, Piove, Porco Governo! Nosaltres som un país que no es pren seriosament a si mateix. A Espanya passen les coses que passen també perquè no ens prenem seriosament a nosaltres. Ni a la dreta hi ha idea d’estat, ni a l’esquerra hi ha una idea nacional, perquè a aquesta la van matar l’any 39.

 

Jo sempre dic a classe que hi ha dues cultures polítiques que van perdre la guerra de veritat, les altres no, cap de les altres: una és la llibertària -la llibertària no ha aconseguit refer una cultura riquíssima, amb centenars de milers de persones-: aquesta ha desaparegut. És a dir, la forma de ser de la classe obrera era la CNT. La CNT no era un sindicat, era la forma de ser obrer a Catalunya. Això, liquidat. I una altra cultura que es va liquidar va ser la nacional-republicana. El gran enemic del franquisme era Azaña; no Prieto, Azaña! La imatge del republicà, els liberals… aquests son els enemics. A casa meva, que era una casa d’extrema dreta, el gran adversari del meu pare no era Pestaña, no era el moviment obrer, no eren ni els comunistes, el seu gran adversari era Azaña. El republicanisme democràtic, no es que no hagués existit mai: sí que teníem una proposta nacional-democràtica! el que passa es que la van matar amb una guerra. Es va dir als espanyols que havien de triar entre ser nacionals o ser rojos, però es que a la guerra civil els cartells del PC portaven el 2 de maig, es lluitava a la guerra per la independència d’Espanya. La categoria nacional era una que no et volies deixar perdre.

La CNT no era un sindicat, era la forma de ser obrer a Catalunya.

Le Pen deia: “No m’explico com a Espanya no hi ha un moviment com el meu” [rialles]. Doncs perquè a Espanya una persona no es pot dir nacionalista. Ni la dreta nacionalista pot fer-ho. Marine Le Pen no et diria mai que França ha d’estar unida perquè ho diu la constitució, en canvi la Soraya sí que ho fa.

 

Els ascensos de lextrema dreta son casos a estudiar particularment o tenen un fil conductor?

Les dues coses. En altres èpoques l’extrema dreta era la italiana del MSI dels anys 70: els neofeixistes treien el 10% de vots i a Nàpols treien el 20% de vots, quan a França no hi havia res. A Alemanya l’any 66 el NPD no va entrar al parlament nacional de miracle i va entrar a tots els parlaments excepte al d’Hamburg. Era una onada. Després va venir Le Pen, va aconseguir arrelar perquè aquesta onada va coincidir amb un canvi de paradigma del sistema i es va situar en la posició d’antisistema. En una etapa en la que el sistema estava demostrant la seva devastació, això va funcionar.

 

Jo crec que anem a una uniformització al voltant d’una cosa molt clara, que és la gran protesta contra la globalització i el gran crit per la recuperació de la sobirania, la seguretat i la identitat nacional arravatada per aquest projecte europeu dient, i amb raó, que aquest projecte europeu es construeix amb les finances i el construeix el banc central europeu. No el construeixen els pobles d’Europa, ni els estats d’Europa i, per tant, el retorn al que deia el de Gaulle, LEurope des patries. Això tindrà una tirada molt forta perquè la gent pateix. L’extrema dreta mai ha pujat en moments d’estabilitat, la socialdemocràcia en canvi sí. El discurs de la immigració tampoc arrela en moments d’estabilitat. Com pot ser que un partit passa de tenir el 0,7% de vots a tenir-ne 10% i després el 25% si al 1973 hi havia molts immigrants a França i al 1979 també? Com és que del 1980 al 1984 el Front Nacional puja un 10% de vots si no han arribat tants immigrants? És la congruència d’una proposta política amb el cicle que s’està vivint. Això l’esquerra no ha trobat.

 

 

Quina opinió tens de Trump?

Trump representa una determinada brutalització de la política, aquest realisme del que et parlava abans. “Deixem-nos de buenismo, les coses com son, deixem-nos d’aquests de Wall Street que diuen que la gent és tota igual i que els mexicans poden venir aquí i poden conviure igual”. Aquest discurs republicà de Trump es fa contra la societat idíl·lica dels intel·lectuals jueus de Nova York. La pròpia grolleria de Trump resulta que és acollida amb aplaudiments: “ja es pot parlar clar! Us dono un bany de realitat”. La seva arribada representa això. Trump radicalitza el discurs del realisme de Reagan. Aquest aspecte de brutalitat el fa un Berlusconi americà: el selfmade man.

 

Per a escoltar l’audio de l’entrevista: https://soundcloud.com/user-361624761/entrevista-a-ferran-gallego