Amb motiu de l’intent de boicot de una funció de Jorge Cremades a Barcelona, al Teatre Borràs, hem volgut presentar un petit diàleg entre dues persones que hi van assistir per tal de que les petites reflexions indueixin a seguir debatent idees i camins d’actuació feminista. La protesta #EnsTensCremades va enrederir l’actuació del polèmic humorista.

RS: Per quin motiu creus que els vídeos de Jorge Cremades tenen èxit a internet?

MT: Crec que l’èxit principal recau en el fet del poc temps que tenim per riure, m’explico. De les 24 hores que té el dia, en passem (si tot va bé) 8 hores treballant, 8 hores dormint i ja només ens queden 8 per viure. Tenint en compte que ens hem d’alimentar i que de mitja perdem, calculo jo, una mitjana de 30 minuts en transport. Què ens queden 5 hores per l’oci? (això sense comptar el valuós temps i força que moltes persones, sobretot dones, dediquen al treball reproductiu, clar que segurament comencem a parlar de que al dia li falten hores)

Això li podem sumar les poques ganes que tens de fer qualsevol cosa quan portes un dia llarg, que en funció del teixit social al que et refereixes, solen ser tots. De veritat arribes a casa amb ganes de llegir o veure un reportatge interesantíssim? Crec que la majoria de mortals obrim el mòbil i mirem sense buscar res concret allò que ens ofereix la xarxa.  Llavors trobes aquest senyor que es dedica a fer vídeos de menys de 10 segons en que es busca la rialla fàcil i sense pensar gaire. El concepte, tal com esta estructurat el mercat de treball i en general la societat a la que vivim inevitablement ha quallat molt bé.

I es que per més frívol que es torni el món seguim necessitant riure i cada cop tenim menys espais i temps de fer-ho i tenint en compte lo boig que està el món, cada cop és més necessari.

RS: Té gènere l’humor? Sobre quins barems es basa el seu tipus d’humor?

MT: L’humor, crec que satiritza el món conegut a través de les estructures socials que organitzen la nostra vida. L’humor és una expressió d’allò que vivim ja sigui mitjançant trencaments o portant situacions a l’absurd. L’humor només pot ser humor quan rius d’alguna cosa que entens, i no podem entendre gaire més que allò que coneixem. Què passa? Que moltes dones som conscients del que és ser dona a una societat masclista i patriarcal i de gràcia ens fa més bé poca. Que jo faci una broma amb la meva companya del “machirulo” que ens vam trobar a la discoteca divendres passat no és més que un altre manera de satiritzar el món conegut i inclús pot tenir una funció terapèutica en que canalitzem la frustració i ràbia de tenir que aguantar certes coses. Amb això vull dir que evidentment el problema no és que les feministes no tinguem humor el que passa és que fer bromes sobre la cultura de la violació, sabent què és això i allò que implica… De gràcia, a nosaltres, ens en fa poca. I si l’humor s’escriu sempre des de l’home blanc europeu i de classe mitja, que difícil ens serà riure a la resta de la humanitat.

RS: Com s’actua des d’una perspectiva feminista al respecte de l’humor d’aquest senyor?

MT: Crec que quan el feminisme implanta racionalitat, l’actuació emergeix tota sola. I es que al final no es tan primordial si fem un escarni públic d’aquest senyor o si anem a aturar la seva actuació o totes dues.

La deslegitimització de la cultura de la violació i el masclisme es l’èxit real que dóna peu a bones actuacions. Quan deixo de pensar que això és normal, i no només és que m’indigni, és que m’organitzo i surto al carrer perquè això no pot tornar a passar. I d’aquí crec que és on broten realment les forces subversives, que al mateix temps en el que ens posicionem i demostrem tota la nostra força davant de manifestacions masclistes estem creant un vincle entre nosaltres, que crec, que serà el que de veritat enderroqui el patriarcat. I des del meu humil punt de vista aquesta és la millor actuació, crear (intel·ligència col·lectiva i vincles que ens enforteixin) al mateix temps que destruïm (sense pietat el patriarcat).

RS: Quina opinió tens de l’actuació del divendres 9 de juny on es va anar a evitar una actuació del Jorge Cremades a Barcelona?

MT: Crec que la meva opinió no es tan rellevant com la de dues dones, que estaven assegudes al meu costat, a la porta del teatre, a una d’elles li van caure unes llàgrimes mentre li deia a la seva companya “no estamos solas, cuantas chicas empujando esto”, després es van abraçar i van seure intentant ocupar el màxim espai possible perquè ningú pogués entrar al teatre. No vaig poder parlar amb elles, i m’hagués agradat fer-ho, però tot i així la meva opinió, després d’això, no pot ser un altre que qualificar el 9 de Juny d’un rotund èxit. Perquè més enllà de si Cremades va poder o no fer la actuació, aquestes dones saben que tenen companyes de lluita.

Un cop més hem sortit als carrers, es una mostra de que volem i com juntes som mes fortes. Una petita mostra de la sororitat que ens uneix i de la força que tenim, que construïm dia a dia, però sobre tot de les ganes que tenim de canviar-ho tot.

RS: Molt bé, doncs crec que podem acabar aquí.

MT: Jo crec que sí…

RS: Sí ja està, ha sigut un plaer.

MT: El mateix et dic. I espero que en la nostra conversació hagi sorgit allò que encara no hem descobert i que ens convida a seguir insistint…