martes, noviembre 21, 2017
La trivial > Opinión y Ensayo > Sobre civisme

Sobre civisme

Per Sílvia Garrell Baños

Onzes de setembre sortint al carrer any rere any, acumulant milions de persones manifestant-se cívicament i pacíficament, amb caràcter festiu, tot i les llargues i contínues burles, agressions, repressions i maldecaps (dic maldecaps per no agreujar la situació) que hem patit durant tant de temps. Any rere any tanquem les portes de casa per anar a les places i els carrers, obrint les portes d’un futur, qui sap, una mica més humil, honest, bonic i igual per a tothom, on cadascú tingui les seves llibertats, drets i oportunitats.
Bé, doncs, com deia, cada 11S hem sortit milions de persones entusiasmades i des que tinc consciència, no hi ha hagut mai cap incident: cap persona agredida, cap vidre petat ni rodes de cotxes punxades. Hem lluitat des de la pau i des del respecte per aconseguir un futur (futur-present) millor. Fins i tot aquests darrers dies, quan ens manifestàvem primer per poder votar, i després en contra de la brutalitat policial, no només vam omplir Barcelona. També vam arribar a la capital de cada comarca. Independentistes o no, ens vam unir perquè no acceptem actituds com les de l’1-O en mans de la Guardia Civil i la Policia Nacional. Catalunya sencera inundada de civisme gràcies a persones que encara creiem en el respecte i en els drets humans.

Però un dels nostres problemes es diu Albiol. N’hi ha molts més, com ell, i pitjors també. Però a ell li tinc certa mania que mai passa desapercebuda. En fi. Després de tot aquest pacifisme que demostrem, arriben problemes com Albiol, Alfonso Guerra, Rivera, i un gran i inacabable, etcètera de problemes desgraciats i incompetents, que omplen Barcelona de persones d’arreu d’Espanya, que molts han viatjat fins aquí gratuïtament (ho paguem els catalans) i que sent unes 300.000 persones segons la guàrdia urbana, i 900.000 segons els organitzadors (que no ens superen ni venint de la resta de l’estat), destenyeixen una ciutat pintada de somriures, clavells i esperances, en sang, odi i incidents múltiples, com agressions a diferents reporters. He escoltat d’un vídeo, un noi que portava la bandera espanyola que marxem d’aquí, si no ens hi volem quedar. Però què us penseu que estem fent? Fa 300 anys que lluitem per marxar, i no ens deixeu.

Vull deixar clar que no critico una opció diferent de la meva. Ja he dit abans que aquests dies ens hem unit gent que és independentista i gent que no ho és. Hi ha molta gent que va votar que no, i ho respecto des de la meva racionalitat democràtica. El que critico, odio, em cansa i vull lluny de mi, lluny de la meva família, dels meus amics i del meu poble, són policies que maltracten als ciutadans per voler fer ús d’una urna, vull ben lluny un govern que sigui fill d’una dictadura franquista que va matar i maltractar tanta gent. Vull ben lluny la gent agressiva que recorre quilòmetres per “manifestar-se” trencant vidres de la meva capital. Vull que la meva àvia pugui viure en un país nou, basat en una cultura feminista, demòcrata i que busqui donar a tothom els mateixos drets. Vull que, si algun dia hi són, els meus fills, nebots i nets només coneguin la repressió pels llibres d’història, no per res més. Vull el meu (el nostre) país. I el vull ben lluny de tothom qui el maltracta a ell i a la seva gent.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *