(A) Slavoj Zizek i la crítica hegeliana
«[Els disturbis em causen repugnància perquè] ningú mata a ningú».
Kojève a R. Aron, maig del 68.
La histografia clàssica ha descrit les revolucions amb tres passos, com una tríada que es diu sempre a la vegada: 1) procés destituent, 2) procés constituent i 3) procés instituent. Segons aquest plantejament els revolucionaris serien aquells que voldrien 1) aconseguir esquerdar els vells consensos de l’antic règim, 2) crear unes noves regles de joc i, finalment, 3) instaurar unes noves entitats de poder.
Si bé aquesta separació és una construcció simplista, ens ajuda a entendre la crítica més habitual que va rebre el Maig del 68 −crítica que ja llavors es repetia tan des de parits conservadors com des dels partits comunistes i troskistes−: «aquests agitadors no tenen cap projecte». Què busqueu? Per què lluiteu?, preguntaven els carrers i els diaris. Es volia fer una revolució i es volia fer una societat diferent, però ni les raons ni les propostes eren del tot clares.
Autors de l’esquerra hegeliana, com ara Slavoj Zizek (Ljubljana, 1949), han promogut sovint aquesta visió. Quan l’esquerra transformadora hauria començat a descreure del seu moment institucional per excel·lència –és a dir, la dictadura del proletariat– tot el seu projecte s’hauria desmuntat, com una fletxa que ha perdut el capçal. Sense la vocació institucional concreta, l’esquerra s’hauria refugiat o bé en la crítica negativa al capitalisme −sense objectius polítics concrets−, o bé en un procés constituent abstracte −a mig camí entre l’anarquisme i la democràcia radical.
Vaig participar-hi [al Maig del 68], sí, −deia Zizek, en una entrevista[1]−, però no em va agradar. Va ser un espectacle. Detesto aquesta idea de l’explosió alliberadora… Allò que m’interessa és el dia següent, el moment en el qual ens preguntem quina és la diferència amb l’ordre anterior. Per Sant Pau, com per Lenin, el problema és el mateix: com traduir la revolució en un nou ordre positiu a través de formes inèdites de politització (…). El meu problema és aquest: el retorn a l’ordre.
Per Zizek, com bona tendència dins de l’esquerra, l’error del Maig del 68 va ser no tenir ben definit el seu projecte, ni tenir la valentia per imposar un nou ordre. El fets del 68, per tant, haurien de ser vistos com un cas més d’una falsa revolució, d’una revolució sense fins revolucionaris: «s’actua tota l’estona per a què res canviï realment», resumeix l’eslovè.
(B) Gilles Lipovetsky i les revolucions-moda
Si Zizek veu en el Maig del 68 un exemple de falsa revolució, hi ha un seguit d’autors que encara fan un pas més: amb aquelles revoltes franceses s’iniciaria uns canvis molt negatius en l’estratègia de l’esquerra.
Gilles Lipovetsky (París, 1944) ha sigut un dels principals defensors d’aquest postura més bel·ligerant. Segons el francès, amb el Maig del 68 cauen les formes clàssiques de representació obrera (és a dir: la militància activa, la consciència de classe i l’adhesió a un sindicat) i s’inicia una postura d’individualisme democràtic. Sense aquell maig francès −ens diu N. Carrasco[2], resumint Lipovetsky− «habría resultado imposible pasar inmediatamente del espíritu burocrático del capitalismo corporativo al espíritu libertario del capitalismo global». Les revoltes de París van ser, doncs, un motor de redefinició del capitalisme que taparia els antagonismes de classe sota un vernís postmodern.
Per Lipovetsky, com per Zizek, el gran problema del Maig del 68 és la falta d’un projecte històric definit. Els revolucionaris van passar d’un plantejament −el comunista− que es basava en unes causes ideològiques fortes, cap a unes revoltes amb idees fragmentàries i discontinues, sense objectius clars. Començaria, a partir d’aquell moment, el naixement d’una esquerra postmoderna, aliena als grans relats i lligada inexorablement a les modes. La política revolucionària, d’ençà d’aquell moment, es caracteritzaria per la idea de la revolució-moda[3]: revoltes sense cap utopia a les esquenes, actes de violència desorganitzats sense cap voluntat real de canviar les formes estructurals del sistema.
(C) Antonio Negri i les noves formes de revolució
Si per Zizek i Lipovetsky la falta d’una forma revolucionària clàssica −amb un subjecte clar i amb la voluntat d’imposar un nou ordre− és l’error principal del Maig del 68, hi ha tota una altra tradició que no ho veu d’aquesta manera. Per ells, amb l’any 68 es van visualitzar les noves subjectivitats polítiques i van brollar noves formes d’expressar-se políticament.
Antonio Negri (Pàdua, 1933) va ser un dels artífexs i promotors del 68 italià. L’any 1968 italià va ser, val a dir, tota una anomalia. Si a França i Alemanya tot es movia en una certa ambivalència revolucionaria, les revoltes d’Itàlia tenien una voluntat més clara de transformació social i una relació més ben establerta entre estudiants i obrers.
Abans del 68, ja feia anys que des d’un sector de l’esquerra del Partit Comunista Italià −cada cop més en desacord amb les dinàmiques preses per Stalin− va voler reprendre les tesis comunistes des de l’arrel. Allunyant-se de l’ortodòxia del partit, sorgeix l’autodenominat operaismo. Si Lipovetsky ens descriu el trencament amb els vells sistemes de representació com un element de les falses revolucions, Negri ens diu tot el contrari. L’operaismo neix perquè el Partit havia decidit abandonar la revolució i ells encara la veien necessària.
Fruit d’aquest trencament amb l’ideari oficial del partit, els operaisti decideixen tornar als textos de Marx i de Lenin i busquen veure amb els propis ulls les vivències reals de les fàbriques. «Es tractava de retrobar les raons del comunisme (…), es tracta d’anar a les fàbriques, de veure què és l’explotació; no de sentir-ne parlar», resumia Negri[4]fa poc. La realitat que observen, però, ja no s’adequa al cànon del proletari descrit per Marx: hi ha hagut transformacions en les maneres de produir a les fàbriques i la base obrera s’ha tornat més complexa. I doncs −es pregunten ells−, com fem la revolució d’avui?
Per Negri, doncs, en les revoltes del 68 hi apareixen dues de les grans constants que encara marquen les lluites d’avui: (1) primer, la desaparició de la vella idea de Partit. Els partits ja no poden aspirar a ser aquell agent que, davant la complexitat de la història, generava una comprensió cristal·lina de la realitat i ens alliberaria de l’alienació: les relacions s’han tornat cada cop més complexes; i (2), en segon lloc, la necessitat d’organitzar la desobediència al treball assalariat, tenint en compte l’explotació tal com és avui; no ens hem de quedar estancats, consegüentment, en els vells mites del proletariat.
Si la història del 68 només va acabar transformant les formes del capitalisme és, ens ho justifica Negri, perquè la revolució va fracassar. No s’hauria d’abandonar l’esperit del 68, sinó adaptar-ho als nostres temps: analitzar el nostre món d’avui i aconseguir −aquesta vegada sí− aturar l’explotació capitalista. No en va, Negri va estar involucrat en bona part dels conflictes polítics italians del 70 i 80 i, posteriorment, en els moviments antiglobalització del 90 i 2000.
(D) La CUP, Podemos i els espectres del 68
50 anys després d’aquelles revoltes d’estudiants en seguim parlant. 50 anys després ens seguim preguntant sobre si va ser positiu o negatiu. El 68 és un moment que −per bé o per mal− ens interpel·la directament; per tot moviment amb voluntat transformadora, mirar el 68 és mirar el seu passat directe. És un antecedent polític i, doncs, no ens ha d’estranyar la relació complexa −de vegades nostàlgica, de vegades parricida− amb que es miren aquells anys.
La CUP és potser el partit amb unes inclinacions més seixanta-vuitesques del nostre espectre polític. Sense anar més lluny, la candidatura es va presentar a les eleccions del 2015 amb un eslògan que volia ser una presentació de principis: «Desobeïm. Governem-nos». Ben simple. Eren dues paraules que sovint les utilitzaven de manera intercanviable i que volien presentar un vincle entre la desobediència al capital i l’autoorganització de la sobirania popular: si impedim que el capitalisme dicti les nostres lleis podrem aconseguir una democràcia real i relacions vitals no marcades per l’explotació entre els homes. Desobediència al capital i autoorganització popular: era un eslògan que, en definitiva, ens deixava veure amb claredat que les seves arrels bevien més de l’autonomisme i l’operaismo italià dels 70 que no pas del comunisme ortodox −molt més centrat en la presa de poder i l’Estat. El discurs, però, de moment ha sigut molt més retòric que no pas pràctic (difuminat sota el teló de fons del Procés).
Podemos, en canvi, ha pres distància respecte als seus antecessors. Tot i que Iglesias va ser un participant destacat[5]de les manifestacions de Gènova, Podemos va decidir ràpidament canviar l’estratègia habitual de l’esquerra transformadora en la qual havien militat. En una entrevista que el madrileny va fer a Antonio Negri al 2015, Iglesias ens va explicar el perquè del seu gir «populista». El raonament s’estructurava així:
1) Moment desconstituent: amb el 15-M s’ha obert la possibilitat d’un moment desconstituent, de rebuig social envers el sistema actual en general, i el règim constitucional del 78 en concret. 2) Moment constituent: això ha portat a una visibilitat dels problemes socials existents i a la possibilitat de modificar aquest escenari, d’iniciar a un procés constituent que redefineixi les relacions socials i democràtiques. 3) Moment institucional: amb aquest nou esperit constituent, creu llavors Iglesias, serà possible fer canvis institucionals significatius (transformar el model productiu–amb la Renda Bàsica Garantida–,reprendre la sobirania perduda –amb el pacte amb Syriza–, i democratitzar les institucions –per via de formes més actives de democràcia). En aquest context és legítim voler prendre la «centralidad del tablero» a qualsevol cost.
Com sabem, però, Podemos no va guanyar les següents eleccions estatals, la derrota de Syriza davant del BCE va debilitar les potencialitats d’un projecte europeu alternatiu i la Renda Bàsica Garantida es va difuminar, amagada per por a unes dinàmiques democràtiques adverses. Tan Iglesias, amb el seu retorn a un esquerranisme més clàssic, com Errejon, i la seva voluntat de aprofundir en les dinàmiques populistes entre moviments socials i consensos polítics, són una resposta a tal desfeta.
*
El filòsof Derrida va inventar-se l’expressió «espectres de Marx» per parlar de la relació que tenia l’Europa posterior a la caiguda de la URSS amb la figura de Karl Marx: Marx ja estava superat, es repetia i es repeteix encara sense parar. Tot i això, Marx sempre reapareix periòdicament; segueix present, com una ombra que mai no es desfà.
Seguint a Derrida potser caldria que comencéssim a apropiar-nos del terme per crear una idea nova: «espectres del 68». Com amb més es repeteix que l’any del 68 és una etapa superada, com amb més bel·ligerància es busca enterbolir el seu record[6], més tenim la sensació contrària: que hi alguna cosa del 68 que perviu, que no ha estat ben païda, alguna cosa que ens interpel·la, que no ens deixa en pau i amb la que cal que dialoguem amb calma. Cinquanta anys després, les preguntes sobre el 68 segueixen obertes perquè ens interroguen a nosaltres: digue’m amb quins ulls veus aquell època i et diré amb quins ulls mires l’avui.
[1]http://ysinembargo.com/uebi/2007/04/slavoj-zizek-una-entrevista/
[2]http://www.raco.cat/index.php/Astrolabio/article/view/197688
[3]LIPOVETSKY, Gilles, Metamorfosis de la cultura liberal: ética, medios de comunicación, empresa, trad.: Rosa Calderaro. Barcelona: Anagrama, 2006.
[4]https://www.youtube.com/watch?v=09CqeHs4W44
[5]https://www.youtube.com/watch?v=rCQKVsscZww
[6]https://www.playgroundmag.net/lit/mayo-revolucion-edificante_26163428.html