martes, noviembre 21, 2017
La trivial > Opinión y Ensayo > Les tasques del nostre moviment en la present revolució

Les tasques del nostre moviment en la present revolució

Per Jaume Montés

Mientras estemos en minoría, desarrollaremos una labor de crítica y esclarecimiento de los errores, propugnando al mismo tiempo, la necesidad de que todo el poder del Estado pase a los Soviets de diputados obreros, a fin de que, sobre la base de la experiencia, las masas corrijan sus errores.

 

(V. I. Lenin. “Tesis d’abril”)

 

Diuen que hi ha dècades en què no succeeix res, però que, de vegades, hi ha setmanes en què se succeeixen dècades. Crec que aquestes últimes setmanes, per tots aquells qui ens hem mobilitzat en defensa del referèndum i les institucions catalanes, se’ns han fet molt llargues. Després del referèndum de l’1 d’octubre, que va acabar amb més de 800 ferits conseqüència de la brutalitat policial; la vaga/aturada general del dia 3; i, finalment, la declaració i subsegüent suspensió de la república catalana al Parlament, cal que ens parem a pensar el moment actual i el camí que hem de seguir per tal d’assolir els nostres objectius.

 

Pepe Barrachina publicava fa pocs dies en aquesta mateixa revista (disponible aquí: http://latrivial.org/7-apunts-sobre-el-proces/) una sèrie d’apunts en els quals reflexionava sobre els fets d’octubre, el més que probable tancament del règim del 78, la necessitat de desbordar el Procés i el paper que ha de jugar JA!, entre altres coses. En diàleg amb Barrachina, tractarem d’assumir, discutir i repensar alguns d’aquests set apunts, no amb voluntat de crítica infantil, sinó des del màxim respecte intel·lectual i l’estima que hom té cap a una persona que ha sabut posar una mica llum enmig de la foscor. Entenem, però, que totes aquestes consideracions que ara farem no són més que l’anàlisi concreta d’una realitat concreta i que, per tant, són susceptibles de modificar-se durant les setmanes i mesos venidors.

 

Amb tot, aquestes tesis són un punt de partida que cal treballar, criticar i desenvolupar amb l’objectiu que, malgrat el pessimisme de la intel·ligència, no perdem l’optimisme de la voluntat.

 

TESIS

 

Una Declaració Unilateral d’Independència (a partir d’ara, DIU) no pot fer-se efectiva sense la capacitat i recursos d’un Estat per, en terminologia clàssica, exercir sobirania sobre un territori i una població determinats. En primer lloc, cal tenir en compte que, actualment, no es compleixen cap de les condicions a partir de les quals un territori pot proclamar la independència, a saber, la força de les armes, un pacte amb l’Estat del qual es vol independitzar, el suport d’una potència estrangera amb capacitat de reconèixer Estats o una crisi orgànica entesa en termes gramscians. Que se sàpiga, el govern català no està formant un exèrcit popular; no hi ha possibilitat de pactar un referèndum amb els partits del règim del 78; els països de la Unió Europea, tot i haver demanat una solució dialogada, no reconeixeran cap acció que trenqui amb l’ordre constitucional; i l’Estat espanyol no sembla que estigui a punt d’esfondrar-se. La independència, avui en dia, no és possible. Això no lleva, però, que hàgim d’abandonar els nostres objectius.

 

La nostra tasca principal en el moment actual ha de ser l’ampliació de la base social, tant dins de Catalunya com amb la resta de pobles de l’Estat, sota les premisses del dret d’autodeterminació dels pobles i la voluntat democratitzadora de les nostres societats. No hi haurà revolució democràtica, açò és, independència, a Catalunya sense que Andalusia, Galícia, Euskal Herria, Castella i la resta de pobles d’Espanya decideixin trencar amb el règim del 78 i exercir el seu dret a ser subjectes sobirans amb capacitat de decidir el seu futur lliurement.

 

Les connexions que travessin aquesta voluntat emancipadora de punta a punta de la península s’han d’establir, tal i com bé diu Barrachina, en termes de sobirania, cosa que fa indissociables les aspiracions nacionals, perfectament legítimes, de les reivindicacions socials, totalment necessàries. És el que permetrà unir, com si d’un fil vermell es tractés, la lluita pel soterrament de l’AVE a Múrcia amb la lluita pel finançament just al País Valencià, les reivindicacions dels jornalers a Andalusia amb les reivindicacions d’independència a Catalunya, les manifestacions contra el turisme massiu a l’arc mediterrani amb les manifestacions per la recuperació de l’asturlleonès i l’aragonès.

 

Per aconseguir aquesta identificació entre l’alliberament nacional i social és necessari desbordar el Procés per l’únic espai que ens queda un cop les limitacions de les institucions han quedat escenificades: el carrer, la societat civil. Això comporta desplaçar el lideratge de la petita burgesia nacionalista i substituir-lo pel de les classes populars, fins ara les més contràries als passos unilaterals. I és evident. Un procés unilateral d’independència provoca fortes inseguretats, sobretot si aquest està dirigit per partits contraris als interessos de la classe treballadora. Hem de ser capaços de, alhora que trenquem amb un règim determinat, ser garantia d’un ordre futur que desperti l’esperança dels nostres.

 

S’ha vist que el paper tant de l’ANC com d’Òmnium Cultural ha sigut traduir “socialment” les directrius d’un Procés que ERC i Convergència han representat a nivell institucional i que, quan han vist perillar la seua posició dominant a causa d’un possible desbordament, han fet tot el possible per aturar-ho. Com a exemple d’aquesta por al fet que les majories populars assumeixin el lideratge quedarà la desconvocatòria de les concentracions que van tenir lloc després de les detencions d’alts càrrecs de la Generalitat el dia 20 de setembre i la transigència que han mostrat davant de la no aplicació del mandat popular sorgit de les urnes, açò és, una DUI.

 

S’ha vist que els dos sindicats principals de classe, UGT i CCOO, no estan capacitats per exercir la missió històrica a la qual estan destinats, a saber, lluitar pels interessos de la classe treballadora i defensar la proclamació d’una república que pugui millorar substancialment les condicions materials dels sectors populars. Fins després de les agressions policials de l’1-O no van convocar els treballadors a fer una “aturada” general, pacte amb la Patronal inclòs, la qual ha evidenciat que no està disposada a construir una república que, necessàriament, ha de trencar amb el règim actual d’acumulació del capital.

 

S’ha vist que Universitats per la República, associació suposadament transversal dels diferents sindicats estudiantils i organitzacions juvenils, no ha estat altra cosa que l’extensió de l’ANC a l’àmbit universitari, sense cap mena de voluntat desobedient. L’ocupació de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona va ser pactat amb el rectorat i el sorgiment de veus crítiques dins de l’organització, característic de l’infantilisme del moviment estudiantil, ha sigut constant.

 

No obstant això, malgrat aquestes crítiques, també entenem que la capacitat de convocatòria i organització dels col·lectius esmentats més amunt és extraordinària. Els grups de WhatsApp/Telegram de Crida per la Democràcia, Alertes 1-o i Escoles Obertes, coordinats per gent pertanyent a Òmnium, van ser fonamentals per fer possible el referèndum; el poder d’agregació que l’ANC ha aconseguit a la major part de viles i pobles de la Catalunya no urbana és molt remarcable; la UB va estar ocupada i amb activitats constants durant quasi dues setmanes; i la vaga general, tot i que els sindicats alternatius (CGT, COS, IAC, Intersindical CSC) li van donar suport des del primer moment, probablement no hauria sigut una mobilització tan exitosa si UGT i CCOO no hi haguessin participat.

 

Per això proposem que la relació que mantinguem amb aquests col·lectius sigui de “competència virtuosa”, és a dir, assumint que tenim objectius diferents però que a curt termini no podrem avançar sense comptar els uns amb els altres, entrar en una espiral ascendent en què nosaltres som un motor que empeny altres forces a anar una mica més enllà del que haurien anat si no estiguéssim nosaltres. Marquem el futur i no ens obsessionem amb la crítica. Portem la iniciativa en les propostes, plantegem l’horitzó d’una república que millori les condicions de vida de la majoria: Renda Bàsica Incondicional, Universitat gratuïta, transport públic accessible a tothom, drets laborals, teixit cooperatiu, banca pública, joventut amb futur, fi de la precarietat, etc.

 

La força de què disposem en el present moment no és, ni molt menys, la que ens agradaria. Aquells qui volem trencar el règim del 78 per la seva pota més dèbil, a saber, la qüestió territorial, i, en conseqüència, desobeir i aplicar el mandat sorgit de les urnes som minoria. Els Comitès de Defensa del Referèndum, ara convertits en Comitès de Defensa de la República, han esdevingut espais en què la gent més mobilitzada pot agrupar-se i, en tant que coneix la realitat dels seus barris i ciutats, ser efectius en la defensa de la república i en l’enfrontament contra la repressió estatal. Mar Ampurdanès, portaveu d’Arran, explicava perfectament el paper que havien de tenir els CDR:

 

És des d’aquests espais que cal defensar la República i fer-la efectiva i és des d’aquí que hem de fer front a la repressió de l’Estat, es manifesti en forma de detencions, d’aplicació de l’article 155 de la Constitució o de tantes altres maneres en què l’hem patit els darrers dies. Des dels CDR hem de marcar el nostre propi full de ruta popular al marge de institucions, mobilitzar-nos, sumar gent, gestar poder constituent, pujar els ànims, cuidar-nos. Tenim en aquest moviment de masses i espai de poder popular un dels majors exemples d’organització de la història i, com a poble, en som responsables.

 

Hem de transformar els CDR, més enllà de la seua realitat actual formada per militants de diferents organitzacions d’esquerres, en espais de poder popular per a tots aquells qui vulguin fer efectiva la sobirania de Catalunya. Sumar forces des del carrer per desplaçar l’ANC del seu paper dirigent i articulador del moviment independentista.

 

En aquest context, JA!, malgrat el poc múscul del qual disposa ara mateix, ha d’exercir un paper central en el lideratge moral i intel·lectual d’aquest cicle que s’ha obert. Com a moviment social, ha de ser capaç de crear una nova identitat política que defineixi els joves en tant que joves i de constituir una avantguarda que sigui garant del Procés Constituent que, necessàriament, haurà d’obrir-se. És a dir, plantejar l’horitzó d’una nova república en què no hi haurà que pagar matrícules universitàries, el professorat cobrarà dignament, el jove que entri en el mercat laboral no viurà en la precarietat, no estarem sotmesos a una Europa del capital, complirem amb la normativa d’acollida de refugiats, etc. En definitiva, construir una pàtria de la qual sentir-nos orgullosos i que faci evident el caràcter plurinacional d’Espanya.

 

Tasques del moviment:

  • Participació activa als CDR.
  • Establir relacions amb moviments populars de la resta de l’Estat.
  • Competència virtuosa amb els actors esmentats més amunt.
  • Lideratge moral i intel·lectual del Procés Constituent.
  • Omplir de contingut social la nova república.

 

Mentrestant, alhora que donava suport a l’aplicació de l’art. 155 de la Constitució, el PSOE plantejava la possibilitat de reformar la norma suprema per definir la qüestió territorial. Una revolució passiva que tancaria el cadenat del règim més fort que mai i qualsevol tipus de finestra d’oportunitat durant els pròxims quaranta anys. Els partits del 78 mai acceptaran un referèndum pactat. Per l’altra banda, les apel·lacions a la mediació europea per part de Puigdemont tampoc donaran resultat, no tant per la seva constant defensa de l’ordre constitucional espanyol sinó perquè sols acceptaran una independència (com ja ho van fer amb les antigues repúbliques iugoslaves) que no atempti contra els seus interessos. I una república que trenqui amb el cicle actual d’acumulació capitalista atempta contra els seus interessos.

 

Sols ens queda, doncs, tirar per la desobediència. En aquest període, el que va de febrer a octubre, no podem ser ambigus ni mostrar feblesa. Toca desenvolupar una tasca intel·lectual i pràctica que porti la nostra tesi fins a les últimes conseqüències, que mostri les contradiccions dels dirigents del Procés. Al cap i a la fi, la funció de qualsevol moviment transformador és fer fora les elits del seu país. Prendre partit per la seva gent. Viure.

Jaume Montés Mora

No tinc Twitter. Només vull saber què diu Enric Juliana. “La paella no porta gambes”.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *