miércoles, junio 20, 2018
La trivial > Opinión y Ensayo > El país i els projectes nacionals postelectorals

El país i els projectes nacionals postelectorals

 Per Àlber Blanc

Sens dubte la lectura de les eleccions del passat dijous 21 de desembre es fa més difícil que mai, ara bé això no treu la evident visibilització de diferents projectes de país que tenim sobre la taula.

És a dir, el que mostra l’auge de Ciutadans amb la seva pole position en les eleccions de dijous és la d’una proposta conservadora, i reaccionària, de país enganxat a Espanya per la força del 155. Proposta conservadora i neoliberal que té el seu exotisme tant per la proposta de país en sí com en la pròpia campanya electoral. Per una banda, perquè Ciutadans ha tingut la capacitat d’aglutinar les classes treballadores metropolitanes, i no només, dins de la seva construcció nacional. Construcció nacional definida per una afirmació no democràtica, i per tant autoritària, de la unitat d’Espanya. Per l’altra banda, aquesta proposta nacional seguia aquella lògica exercida ja per la pròpia Convergència al dissociar l’eix social de l’eix nacional en els inicis del procés. Així en el debat electoral just abans de les eleccions es va poder constatar l’estratègia electoral de Ciutadans consistent en seguir justament aquesta contraposició entre les “polítiques socials” i la reclamació de sobirania nacional.

Enfront del que representa l’auge de Ciutadans tenim l’ampli bloc del sobiranisme dins del qual no s’ha produït l’esperat sorpasso d’Esquerra Republicana de Catalunya i a més a més, desafortunadament, s’ha produït un retrocés en vots i escons de la Candidatura d’Unitat Popular i de  Catalunya en Comú-Podem. És a dir, la hipòtesis d’un relleu dins del sobiranisme en favor del sobiranisme popular tampoc s’ha produït. Deixant en stand by aquell ‘nou nosaltres’ que Sergi Picazo registrava a partir de la mobilització desencadenada a partir de l’1 d’octubre ¨(1).

El problema dels grans capitans del sobiranisme, principalment ERC i PDeCat, és que aquest espai polític continua, almenys electoral i institucionalment, sota el liderat del nou espai del PDeCat; Junts per Catalunya. Aquí el problema rau en què la tercera refundació de Convergència malgrat l’abandonament del neoliberalisme, almenys formal i discursivament, l’eix social està inclòs en termes corporatius, sectorialistes i en definitiva com un pegat postís de meres polítiques públiques. Com a un maquillatge que pot servir per presumir d’uns pressupostos suposadament més socials pel fet de que no agreugen el saqueig del país, marca de la Convergència d’Artur Mas, però que no reverteixen l’espoli social que era la Llei Òmnibus d’aquell “govern [tecnòcrata] dels millors” (2).

Així doncs, si del que es tracta es parlar de projectes de país, més enllà de les batalles conjunturals i institucionals, la proposta republicana només pot partir d’un angle que sigui inequívocament catalanista i popular. Perquè la clau de l’èxit que pot seduir a les classes populars del país és aquella proposta que faci de l’eix social l’eix patriòtic cosa que significa que la construcció d’una pàtria nova i republicana ha de tenir en el seu centre les classes populars i mitjanes. No es tracta pas de “fer pedagogia” ni de subalternitzar les classes populars als actuals lideratges del procés sinó extreure’n totes les conseqüències dels fets d’octubres.

I aquí la tasca necessària és la d’una tasca d’articulació a l’estil del millor PSUC (3). El treball d’articulació, per cert, és qualsevol cosa excepte fàcil ja que no només entranya una dimensió discursiva sinó que en termes de pràctiques socials significa un treball pacient i militant per lligar diferents espais socials mobilitzats; com el sindicalisme alternatiu, els Comitès de Defensa de la República (o de la Revolució?) i del conjunt dels moviments socials. De forma semblant a l’expressió que vam veure en les mobilitzacions inequívocament nacionals i populars de l’1 i del 3 d’octubre. D’altra banda correm el risc de veure aquest esdeveniments orfes d’expressió política, amb el ris afegit de quedar encallats com a país entre un sobiranisme, més cultural que polític, que recela dels que no se sumen a certes tradicions, front a un nacionalisme, ataronjat i reaccionari, que es reivindica orgullosament com a nou príncep modern del règim. Malgrat que les condicions, i la situació política, són avui més adverses que mai, la necessitat d’un patriotisme plebeu i popular es fa, justament, més patent que mai.

Per tant, la consumació d’una hipòtesis nacional-popular catalana, i catalanista, ha de materialitzar necessàriament un poble com a agent històric i com a subjecte polític si volem fer efectiva la sobirania popular com a eix de ruptura destituent amb el règim del 78. La tasca que resta pendent és la de construcció d’un poble català, fundat en els de baix, que pugui esdevindre aquella font de creació constituent d’una República que sigui patrimoni dels darrers, i no de les elits, tal i com ha reivindicat el catalanisme popular en les seves hores més brillants.

Notes

1)      Picazo, Sergi (2017). L’Esperit d’Octubre: un nou ‘nosaltres’ d’esquerres. El Crític. Publicat el 23 d’octubre de 2017, disponible a:

https://www.elcritic.cat/blogs/sergipicazo/2017/10/23/lesperit-doctubre-un-nou-nosaltres-desquerres/

2)      Llibertat.cat (2011). El Parlament aprova les retallades. Llibertat.cat. Publicat el 22 de juliol de 2011, disponible a:

https://www.llibertat.cat/2011/07/el-parlament-aprova-les-retallades-14543

 

3)      L’articulació equivalencial d’un conjunt de demandes que en aquest cas estan guiades per una aspiració de dignitat nacional que requereix d’una mediació que només pot ser fruït del treball polític i militant, com assenyala el politòleg argentí Martín Retamozo. Veure Retamozo, Martín (2017). La teoria del populismo de Ernesto Laclau: una introducción. Estudios Políticos, novena epoca, núm. 41 (mayo-agosto, 2017); pp. 157-184.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *