Jueves, Julio 20, 2017
La trivial > Opinión y Ensayo > Contra la literatura social (una altra vegada)

Contra la literatura social (una altra vegada)

Contra la literatura social (una altra vegada)

Per Ferran Wesselo

Des fa uns anys, el pensador Ferran Toutain ha estat reivindicant –no sense certa mala llet– reprendre el terme “cultura” tal com l’entenia Ciceró. Fins l’arribada de l’orador romà, la paraula cultura anava lligada al conreu de la terra i va ser ell el primer en usar el terme cultura animi per tal d’expressar aquella mena de conreu que no respon a la gana de la panxa, sinó de l’esperit. Si bé amb matisos, sembla encara encertat dir que tot apropament seriós a la cultura ha d’anar lligat a aquesta mena d’esforç sobre nosaltres i dirigit a satisfer aquest tipus de “gana”. D’un bon llibre no només n’esperes una bona estona, esperes sortir-ne diferent de com n’havies entrat. T’omples? Pot ser. Però, a diferència de l’empatx de la golafreria, aquesta és una plenitud que no et deixa engorronit, sinó més inquiet, amb més desig i menys certeses.

La cultura entesa en aquest sentit, però, està inscrita dins d’un pressupòsit sovint criticat: el seu caràcter universal. Aquest pressupòsit ha sigut i segueix sent objecte sistemàtic de sospita. Si ho defenses se’t titlla d’ingenu, de no ser capaç de veure el caràcter ideològic, políticament determinat, de tota creació humana. Seguint una intuïció raonable –pensar el vincle entre els productes culturals i la societat on neix, la societat capitalista– el marxisme sempre ha tingut la tendència de tractar l’esfera cultural des de la desconfiança i la competitivitat. Desconfiança, perquè veuen la cultura com una expressió, sovint passiva i acrítica, de la societat d’on emana; competitivitat, perquè senten que aquell àmbit ha de ser un espai per les reflexions de la seva classe, de la seva expressió particular.

A mesura que s’han anat dibuixant nous horitzons de tensió social –feminisme, nacionalisme negre, moviments anti-colonials, etc.–, han anat sorgint noves voluntats de crear veus, de reflexionar des del seu punt de vista. Certs sectors, fins i tot, han arribat a la conclusió que la suposada universalitat de la cultura no és res més que una il·lusió: que hi ha una cultura burgesa i una d’obrera, una cultura masclista i una d’alliberada, una de blanca i una altre de negre. La cultura, així entesa, forma part de la divisió social i ha de ser, per tant, un element més de les identitats i confrontacions polítiques.

Crec que és lògic acceptar que la cultura no és un fenomen només universal, sinó també social; fins i tot veig normal buscar una veu i unes formes –o fins i tot una llengua– amb què et sentis més proper. Tot i això, confondre cultura i lluita política nega allò que la fa definitòria: l’interès per sortir del teu àmbit de confort, de batallar contra tu mateix i reflexionar conjuntament amb els que abans que tu han passat pels mateixos dubtes. Anar a buscar llibres que et donen la raó és confondre la cultura amb el narcisisme.

Si a la política hi ha certa tendència a la certesa pragmàtica i a la coherència d’acció, a l’art hi ha tendència a mostrar totes les contradiccions del gènere humà i a voler expressar-ne les poques veritats que encara queden dretes. En aquest combat, diré a risc de ser anomenat ingenu, pot ser útil tant un obrer com un burgès, un racista com un negre, un feminista com un antifeminista. Un exemple en aquest sentit que m’agrada recordar és el de Mercè Rodoreda. Poques persones han expressat millor que ella les aspreses de ser dona i les dinàmiques brutals de la disposició social. Tot i això, la seva posició política s’allunya molt del feminisme oficial:

M.R.: Sempre he considerat que una dona té més avantatges que un home: et consideren més, fas més gràcia, tens més portes obertes… Em fa l’efecte que si una dona és intel·ligent, és important, no hi ha res a fer (…). A més, el paper de la dona, que, en definitiva, és la mare de l’home, sí que és important en el món, molt més important que el de l’home.

Entrevistador: Però a les seves obres, la dona sempre sembla està sotmesa al desig de l’home…

M.R.: Sí, però això és una cosa fatal. És així i no s’hi pot anar en contra. És com el fet que sempre serà la dona qui tindrà els fills. No hi ha res a fer, és cosa natural.

Dit això prossegueix:

Penso que és una postura intel·ligent davant de la vida, com la de la Colometa. La Colometa no es rebel·la mai, rebel·lar-te, a la vida, no serveix per res. Es pot rebel·lar un revolucionari començant a tirar “tiros” pel carrer, però una persona integrada en una família… ha d’anar seguint la vida.

Si el que ens interessés de l’obra de Rodoreda fos la seva posició política, la seva obra ens agradaria o no depenent de la nostre relació amb el feminisme. El que sembla interessar-nos, en canvi, és com des de la seva situació particular ha reflexionat el seu món, com l’ha analitzat sense tapar-ne les contradiccions i com, des d’allí, ha pogut parlar-nos dels homes i les dones. Entendre la cultura com a universal no vol dir negar les diferències socials, sinó creure possible que altres persones, amb tries polítiques i morals diferents de les nostres, d’èpoques distants i formes de pensar divergents, poden ser-nos útils en l’exercici vell, constant i incomplet de respondre l’interrogant de l’home.

 

Un cas recent: Islamabad, de Los Planetas

Que la literatura no està en contradicció amb la reflexió política ho mostren els propis orígens de la literatura moderna. El Roig i el negre, la que es considera la primera novel·la pròpiament dita, comença descrivint-nos el model productiu del poble, les classes socials del territori i les seves relacions de poder. Amb l’esquelet ben definit, Stendhal pot parlar del desig i l’amor, del poder o del pas del temps. També Baudelaire, primer poeta en radicalitzar la modernitat dins de la seva obra, es diferencia de l’escena anterior per atrevir-se a fer visible tot allò que ha quedat exclòs de les noves societats industrials: les prostitutes i els fanals, el tedi i l’impossibilitat d’accedir mai més a la bellesa dels clàssics. Fins i tot la pròpia Plaça del Diamant comença mostrant-nos com neix la relació de domini entre la Colometa i en Quimet, domini que serà el centre de tota l’obra.

Tot i tenir una tradició vastíssima, la literatura social sempre ha preferit tenyir el seu programa polític de “cosmètica artisitca” a fer cultura. Els literaris socials massa sovint no s’esforcen a crear productes del “cultiu de l’esperit” i, fent-ho, la seva obra se’n ressent: es torna falsa, ensucrada i sense cap relació amb la societat que diuen representar[i]. No contents amb això, s’esforcen en assenyalar tot allò que no s’ajusta als seus esquemes com a cultura enemiga. Un cas recent d’aquesta confusió entre política i cultura l’ha fet el crític musical Victor Leonore, en referència a l’últim disc del grup Los Planetas. En aquest article, l’autor de Indies, hipsters y gafapastas (2014) no para de confondre tota l’estona la suposada validesa del grup i la pobresa de les idees polítiques del seu lletrista. En el moment més lamentable de l’anàlisi, Leonore assegura que Islamabad, tema d’apertura del disc, “resume sus primarias ideas políticas. Básicamente, que las élites han traicionado al ciudadano corriente con chanchullos y paraísos fiscales y que por ello deben temer… un castigo de Dios (queda claro que Alá, grande y todopoderoso)”.

Aquell que només té un martell veu claus per tot arreu; aquell que mira l’art com un derivat de la política només sap veure discursos a cada peça. El fet que Leonore estigui acostumat que les cançons duguin un missatge polític definit l’ha cegat davant de la característica més obvia de la cançó: el seu caràcter dialèctic. A l’obra no hi ha una sola idea, sinó dues idees (idees que, per cert, es van contraposant sense parar): “Y deberías de temer al todopoderoso porque Él quiere vernos muertos a todos./ El espacio es infinito, y estamos solos, todo es inerte, solo estamos nosotros”. Com un joc de miralls constant, l’autor contraposa la tendència a la transcendència de l’home –la necessitat conceptual d’un déu, d’una totalitat–, amb la visió moderna d’un món sense sentit, un món que és mera matèria absurda.

És en aquest context, i només en aquest, que l’obra es transforma en un producte de reflexió política (i teològica). Integrant l’angoixa existencial heretada del hip-hop espanyol –de l’obra de Yung Beef, en aquest cas–, Los Planetas aconsegueixen fer una reflexió prou decent de la insatisfacció política dels exclosos; de com, per exemple, els joves nascuts a perifèries de societats modernes, acostumats a l’absurd i la violència de les nostres societats, acaben trobant el sentit de la seva vida en religions que prometen salvacions transcendents. D’una manera molt intel·ligent, el lletrista de Los Planetas aconsegueix connectar una cultura suposadament hedonista –la del trap– amb l’angoixa pròpia de la crisi de l’home modern, de l’home posterior a la mort de Déu. Fent-se reflex d’aquest sentiment dialèctic, els de Granada han aconseguit una de les obres polítiques més interessants de l’any. Que els defensors de la literatura social com Leonore no ho hagin vist, només respon al ja esmentat: a ells la cultura no els importa pas.

 

[i]En les manifestacions del 15-M i posteriors era fàcil trobar unes pancartes horribles que deien: “dona bella és la que lluita”. La frase és en certa mesura un bon presagi de l’art social que ha brollat des de llavors. En nom de ser radicals, l’art social s’ha tornat més tradicional en les formes que mai. La poesia, al perdre la seva raó de ser autònoma, es converteix en un mer joc d’esquemes predefinits, un “allò que és artístic”, com un filtre d’Instagram. Per ells la cultura és un simple medi i per això ha nascut aquest romanticisme banal disfressat de discurs polític, tota aquesta poesia pretensiosa ridícula. Què putes vol dir “amb poemes d’amor bastíem la resistència”? Absolutament res.

 

Ferran Wesselo i Comas
Tinc 22 anys, els gustos culturals d'un convergent de 50 i bigoti d'adolescent mexicà. Estudiant de filosofia i monitor de menjador.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *