martes, noviembre 21, 2017
La trivial > Política > 7 apunts sobre el Procés

7 apunts sobre el Procés

Per Pepe Barrachina

  1. 1. En l’estat actual de condicions, la Independència no és possible. Cap a fora de l’Estat no es pot mirar, perquè sempre serà un “afer intern”. I cap a dins de Catalunya, tampoc, en la mesura que el Procés sempre ha estat pensat en termes de “Revolució dels Somriures” i no projecta cap formació de milícies populars. Proclamar la DUI ahir, hagués estat una irresponsabilitat molt gran, per la violència que hagués generat sense un moviment capaç (conscient) d’assumir-la.
  2. 2. Al no proclamar-se la DUI, encara hi ha possibilitats d’unir forces entorn a l’oposició de com les forces de l’Estat estant tractant el tema. Es diu que la clau de tot plegat la té el PSOE, que, disciplinat pel Rei, pot donar suport a Rajoy a la liquidació del moviment sobiranista; o, en un moviment pragmàtic, pot encapçalar una moció de censura i desaccelerar els temps a Catalunya.
  3. 3. Faci el que faci el PSOE, si l’Estat espanyol vol tenir vida per gaire més anys, ha de refundar-se també culturalment. La tradició nacional del bipartidisme postransicional, a fi de comptes, s’aixeca sobre la que ve forjant-se des del propi segle XIX, que és la nació espanyola imperial i monolítica, que en termes banals avui s’expressa en aquell “tu eres español porque lo pone en tu DNI”.
  4. 4. Per tant, si ha d’haver alguna sortida que compti amb la resta de l’Estat, s’haurà d’obrir el candau de la transició, que és on afloraven totes les projeccions com a societat diferents a la que ha acabat essent. Aquí PODEMOS té un doble problema. El primer, fins a quin punt la seva lògica populista pot operar en un escenari de construcció d’un Estat plurinacional, amb la connotació que “pàtria” té a EH i Catalunya. I, segon, si és capaç, de posar sobre la taula, i el carrer, la necessitat de d’obrir a tot l’Estat un Procés Constituent que selli els problemes que arrossega el 78 en favor del “poble”. És a dir, si entoma la responsabilitat de dur el Procés a la resta de l’Estat, un Procés que només, pel seu origen, ha pogut ser concebut en clau nacional catalana, en la mesura que era buida de contingut, però plena de forma. En termes discursius és una sola contradicció: una Pàtria que parteixi de la tradició nacional espanyola però que en dissenteixi i pugui ser escoltada a les perifèries nacionals; és a dir, una Pàtria que a la vegada sigui capaç de ressignificar el sobiranisme català a la resta de l’Estat; i en termes “moció de censura a Rajoy” això no funciona ni aquí ni allà.
  5. 5. D’aquests problemes, en realitat, es deriva el que hi ha de fons, la gran dificultat si no es vol una reacció autoritària: la balcanització de l’espai polític espanyol, que ve precisament de com s’ha construït i representat en termes culturals el ser espanyol: enviar la Policia Nacional i la Guàrdia Civil era innecessari, però Rajoy sabia que fent-ho guanyaria vots. És a dir, en la mesura que diem que el PSOE pot tenir la clau de tot plegat, que a la vegada no, perquè si se situa en punt neutral pot quedar arrossegat. Si més no una hipotètica postura mediadora és censurada per tota la premsa i televisió espanyola, que espera tant com Rajoy una DUI per passar a l’ofensiva. I pel PSOE mediar ara ha de significar a la força trencar amb la història que ha escrit de Suàrez i Gonzàlez com a pares de l’Espanya moderna. Difícil és poder creure que ho farà, si no és en un moviment futil d’oportunisme polític que no resoldrà el problema. I ni això, si qualsevol acció repressiva a Catalunya té legitimitat fora de les perifèries. Des d’Espanya només queden dues opcions: o es tanca el 78 amb més força, o se’l trenca.
  6. 6. En aquest temps d’espera per a la DUI, per tant, només queda acumular forces per un cantó: el carrer. És a dir, canviar el sentit del Procés, connectant-lo amb les tradicions del carrer que sí ens uneixen amb la resta de l’Estat, perquè a l’Estat només podem enfrontar-nos-hi entre la resta de pobles (a no ser, com apuntàvem, que tinguem unes milícies populars amagades o els Mossos vagin a la guerra), i en aquest enfrontar-nos contra l’Estat amb la resta de pobles que la legitimitat democràtica que ens queda per a una DUI tindrà sentit, perquè el Procés haurà deixat d’estat pensat en termes nacionals. Què vol dir tot plegat? Omplir de contingut la creació d’un nou Estat, desbordar la representació cultural i de valors de classe mitja nacionalista del Procés, participar-hi no com a subjecte nacional si no com a subjecte social (de ciutadà hostiat pels picolines a estudiant o jove sense futur; de ciutadà oprimit per l’Estat a aturat sense prestació). És en aquests termes que Múrcia se pot sentir al costat de Catalunya en la seva lluita contra l’AVE, o Lorca contra l’atur, o tota l’herència subterrània del 15-M sentir-se germana del sobiranisme català. Perquè la lluita contra l’Estat, de fet, és el patrimoni comú que tenen catalans, bascos, gallecs, castellans, andalusos; els versos de Miguel Hernández i El Quijote cremant barbes només es poden sentir aquí com a nostres en aquests termes; igual que allà com a cant que Catalunya hi surt com a possible veu i no com un vers que l’afirma com a terra espanyola i “res més”.
  7. 7. En aquest sentit, un dels pocs moviments que està a l’altura és JA!, omplint de contingut la marxa del gran capital de Catalunya, fent-se pivotar al Procés com un nou subjecte polític jove, volent dur-hi la universitat no com una garant de la DUI sinó com una garantia que si s’obre un Procés Constituent no hi haurà matrícules a pagar, el professorat cobrarà dignament, i l’oferta serà de qualitat i al servei d’una nova societat. Potser a Madrid no poden sortir al carrer, perquè Franco s’ha aixecat del llit després d’anys de respirar en silenci, però llavors, com a mínim, haurem mort amb dignitat.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *