21-D. En defensa d’una política moderna.
Per Pepe Barrachina
Es parla molt que Catalunya és a dia d’avui una societat fracturada, i que aquesta fractura té altes dosis d’irreversibilitat. És ben cert amb molts aspectes: una gran part dels independentistes ordenen la seva vida en uns marcs simbòlics i culturals on Espanya és més enllà de l’Ebre i, per tant, una gran part dels demés catalans, tot i poder viure a pocs metres de casa seva, també viuen més enllà de l’Ebre. I en cert sentit, això també funciona viceversa: s’està creant un nou marc simbòlic i cultural a mà de la intelligentsia del règim del 78 que explica Catalunya en termes de despropòsit d’uns pocs que han construït les institucions per adoctrinar i crear una identitat artificial i fanàtica. Per a ells una gran part dels catalans, tot i viure a pocs metres de casa, ara són a Brusel·les i a la presó.
En qualsevol cas, la fractura existeix en termes abstractes, de com un ordena simbòlicament la comunitat política; i és fractura en la mesura que són dos relats irreconciliables i que es necessiten un mateix de l’altre com a diferència que els consolida. És a dir: no és una fractura en termes materials, que es palpiti en les nostres relacions humanes, encara que la possibilitat cada vegada estigui més servida. Ho està, en el sentit que la fractura existeix en el pla de camins polítics; i en la mesura que un dels dos pugui concretar-se i tenir-hi les institucions al seu servei, que una part de la població en quedarà exclosa, i només les expressions primàries de l’humà podran ser mecanismes de representació (per això de cop i volta han sortit tantes banderes espanyoles al carrer, sense que hagen deixat de representar el que representen: monarquia, exèrcit, virilitat i colonialisme).
Un dels dos blocs té a priori un avantatge: pot construir el seu marc simbòlic i cultural en termes emancipadors per a la persona treballadora. En la mesura que pot fer orbitar al què és espanyol valors retrògrads i del passat, que el català ha d’orbitar-hi entorn als seus valors progressisme i futur. Semblaria, doncs, que poble treballador, significant pujolista, canvia, en termes emancipatoris de la classe treballadora. ERC i CDC han dibuixat molt bé aquesta estratègia, amb totes les lleis progressistes que el Constitucional ha tombat. Fins a quin punt és així?
Intentem repassar la història dels darrers lustres, encara que sigui una pràctica tremendament avorrida, en la mesura que amb la seva reiteració està integrada en els marcs simbòlics on se situa el pensable i visquible que comentàvem, d’un i altre bloc. Ràpidament: la independència era impossible en la mesura que el moviment independentista popular consistia bàsicament, u, a identificar-se en aquests marcs i posposar omplir de contingut real aquesta República, dos, a representar-los i escenificar-los amb la mediació d’Òmnium i ANC; amb la contrapart que tensionava i ho aguantava d’una fe incommensurable als líders del Procés, que serien els encarregats històrics de dur el poble a la independència. Era impossible en dos sentits, que vénen a ser el mateix: u, els líders independentistes d’ERC i CDC, abocats en representar el Partit de Catalunya, acceleraven el Procés, no perquè creguessin en la independència, sinó per precisament no defraudar la fe que els era dipositada, i en essència no han demostrat estar preparats per la independència: ni coneixien (molt sorprenentment; o sí, llavors la història es reconfirma com a absurda per escollir a aquests personatges com a històrics) l’Estat espanyol, ni encara menys tenien cap instrument ni estri pensat per exercir la sobirania; dos, a la vegada aquesta fe, en temps postmoderns on creure no és un exercici capaç de retenir sinó un miratge, al ser un exercici individual, no tenia final, en el sentit que, si el tenia, era un final fatal, llavors l’únic sentit possible era el projectiu. És a dir, la independència tant era res, com, en conseqüència, impossible.
Dins aquesta anàlisi, de moment sembla sortir guanyant Puigdemont, en el sentit que té més legitimitat representativa d’aquest bloc, i perquè el seu partit és molt més serio, en el sentit que tenia assumida aquesta contradicció del Procés, i el pensava en termes de poder (d’aquí que fos artífex de Junts Pel Sí; d’aquí la capacitat de Mas d’articular discursivament la catalanitat treballadora del Procés des d’un punt de partida pujolista, com a sortida endavant de la caiguda de legitimitat de la catalanitat neoliberal d’estrènyer-nos el cinturó).
I, de l’altra, les CUP, que són el projecte polític que més surt guanyant, en la mesura que també ha pensat aquestes contradiccions i, entenent també molt bé en benefici propi els temps postmoderns en què es configura la política, les ha explotades per a sí. Contrapoder i desobediència són dues idees capaç de destensionar el Procés però servint-se a la vegada de la seva dinàmica, en la mesura que una forma de ser més català és ara estar als CDR. Aquí hi ha dos apunts: u, és cert, gràcies al CDR ser més català vol dir “ser més socialista”; dos, però a la vegada “ser més socialista”, en termes cupaires, parteix de la mercantilització de la idea, un producte només a l’abast de la classe mitjana i que, en aquest cas, engrossa tant la fractura simbòlica amb què començàvem l’article com la revolució passiva del Partit de Catalunya. I si, en definitiva, el punt de fuga és que la independència és impossible, la CUP només pot confirmar-se, no com un partit que pensi en termes reals l’emancipació de les classes populars, sinó com un partit que pensa en termes reals la redempció de la culpa de la classe mitjana postmoderna, de viure en soledat aquests temps. Irònicament, just quan la fallida de la classe mitjana era un dels punts cenitals per a bastir un projecte emancipatori de classe.
En conclusió: parlem de revolució passiva en la mesura que, u, si el Procés realment no pot dur a la independència, integrar-hi les demandes socials en termes nacionalistes (el català progressista, l’espanyol retrògrad) sense la possibilitat d’aquest horitzó que les instauri (la independència), tant provoca que s’escapci la possibilitat d’un horitzó en termes emancipatoris des d’una identitat de baix, com que, i en causa, dos, siguin un significant en disputa dels dos blocs (Catalunya-Espanya) amb la qual cosa s’aniran integrant gradualment, les demandes socials, per a qui aconsegueixi el poder, o, en el seu defecte, per a qui sigui a l’oposició. És en aquesta mesura que treballador segueix sent pujolista, i és en aquesta mesura que les CUP, tot i tenir un projecte socialista molt bonic, institucionalitza l’emancipació social en un projecte nacionalista, el del Partit de Catalunya. ERC i CUP no poden transversalitzar la possibilitat d’un projecte emancipador.
Canviem de bloc: en la mesura que l’Espanya de “eres espanyol porque lo pone en tu dni” vulgui representar, que necessita d’una catalanitat que no puga fer-ho. L’Estat espanyol ha fet una demostració impecable i efectivíssima de poder: el 155 s’ha completat en hores i sense resistències (d’aquí allò que dèiem de la sorpresa que el sobiranisme no preparés el xoc de poders, ni que fos en termes micros més conflictius que violents, com la desobediència del funcionariat en massa), i de manera tal que les contradiccions del Procés l’hagin tancat encara més en sí mateix. Cap representant de les CUP ha estat en presó, ni cap polític no independentista que també havia infringit la llei, ni cap partit responsable ho ha estat en termes penals. Són presos polítics, no en la mesura feixista (ara tornarem a aquesta idea), sinó en la mesura política: perquè fracturen encara més, i dicotomitzen encara més l’espai polític, a la vegada que, dominar els tempos del seu alliberament permet a l’Estat controlar també l’estratègia i les contradiccions dels sobiranistes.
Aquí es dóna una gran ironia: el bloc “constitucionalista” està essent capaç d’omplir la bandera monàrquica, viril i colonialista, també en termes socials, de forma inversa a què ho està fent el Procés, és a dir, de fora cap a dins. Monàrquic, viril i colonialista significa no atiar el nacionalisme i invertir en despesa social, i tot plegat ve reforçat quan el bloc sobiranista ataca el que representa la bandera i no pas el sí d’aquesta contradicció. Anem a pams. Ciutadans i PP encarnen dos projectes polítics molt més agressius en termes socials que ERC i CDC. El PP és l’oligarquia colonial clàssica espanyola, i Ciutadans el projecte neoliberal més criminal que ha hagut en el nostre país mai. Però, a Ciutadans, se’l titlla de demòfob, i de feixista. Quan no és ni una cosa ni l’altra: no ha fet res més enllà de les regles de la democràcia representativa (hem d’assumir que la democràcia és això), i de feixista no té res. Potser serveix al sobiranisme per a construir-se i deixar Espanya més enllà de l’Ebre, però titllar de feixista a Ciutadans opera de la mateixa manera que posar a la presó Junqueres i els Jordis, en la mesura que consolida la fractura. És més, és tremendament perillós, perquè en última instància, la gran ironia és que Ciutadans està essent el partit que més s’amaga amb la bandera: ningú l’està tractant pel que realment és, un partit que vol dur i fer travessar el mercat en totes les seves forces sobre els nostres cossos, convertint-nos en empresaris de nosaltres mateixos i fent desaparèixer la cosa pública. El feixisme, en una societat que no creu, és impossible, però el neoliberalisme salvatge és la gran possibilitat, tanmateix els partits catalanistes progressistes –i per tot el que hem explicat abans, la CUP, no només també, sinó que encara més- titllen a Ciutadans de demòfob i feixista en comptes desemmascarar que sota la mentida nacional (les bajanades espantoses que diuen sobre l’esola, per exemple) s’hi amaga una mentida social molt més salvatge: no volen invertir socialment, sinó deixar els nostres fills sense anar a la universitat i els nostres pares morint sols en hospitals amb sang als passadissos.
Tanmateix, el problema potser més gran, és que el partit que es planteja com a cesarista, és a dir, com el que té la clau per fugar la tensió dels dos blocs –on cap del dos venç ni pot imposar- i plantejar una proposta política realment emancipatòria, des del seu comitè central de Madrid van deixar de pensar-la en aquests termes (Vistalegre II, Pablo Iglesias), i tenen en el seu sí al cinisme progre verd, que defensa la universitat gratuïta des de la memòria d’enviar els Mossos a atonyinar els milers i milers d’estudiants anti-bolonya. I no tenen gent.
Tot és molt estrany i complicat. Quedarà votar amb el cor, votar per descansar la culpa, votar amb el cap (?), votar segons l’humor, votar, no votar. I assumir les possibilitats reals de negres tempestes. I resar. Resar en qualsevol dels casos.
