martes, noviembre 21, 2017
La trivial > Opinión y Ensayo > 1. Delimitant el sí crític: Candaus i sobiranismes.

1. Delimitant el sí crític: Candaus i sobiranismes.

  1. Delimitant el sí crític: Candaus i sobiranismes.

Per Pepe Barrachina

A l’1 d’octubre ens trobarem en una cruïlla històrica per al futur del país. Aquí (tots els aquí responen a la postura de qui escriu això, sense comprometre la línia editorial de la revista) no volem desdir-no-se’n pas, però és interessant com cada any tenim un parell de cites amb la història del país. Cada 11 de setembre és històric, cada inhabilitació del TC és històrica, el 9-N va ser històric. El que és interessant és com tots aquests afers no són històrics en el sentit que exercim la sobirania màxima a la que pot aspirar el subjecte històric, que és la de canviar el curs dels temps, sinó que és una sort de connexió amb els nostres mil anys d’història. Quan Aznar diu que “sacaremos los tanques por la Diagonal”, és en realitat l’espanyol Espartero bombejant la Barcelona catalana. Quan anem a votar al 9-N, és el pacífic poble català que resisteix als embats del tediós supremacisme espanyol, és la pròpia dignitat de 1714. El futur que s’albira és el desempallegar-nos d’Espanya; i tot el contingut amb què es pot omplir això gira entorn el mateix: a la realització del destí de Catalunya. I res més.

Salvador Seguí, Macià, Companys i, quan mori, Jaume Sisa. Ells també. També lluitaven per això. Pels drets del poble català, per la llibertat. I sí, en efecte.

Però què és llibertat? I, més encara, quina és la llibertat del passat, si el passat no pot existir al present sinó és relatant-lo?

Contestarem relatant nosaltres les bases del catalanisme polític actual; que no és el de Pi i Margall, ni menys encara el d’aquells subjectes resistents a l’Estat liberal que s’aixecaren lustre rere lustre al llarg del segle XIX amb unes banderes de democràcia i sobirania radical que avui ens queden com draps vells en un bagul oblidat.

A principis del s.XX el projecte polític de la classe dirigent catalana, que entenia que calia escriure l’Estat espanyol en els seus termes, tenia l’essència, com tot projecte polític burgès –si no, per què carai pretendre un projecte polític?-, en fer que una part de la societat que no era la de la seva classe, es prengués els seus interessos com a propis també. És a dir, en conformar una societat civil cohesionada entorn uns valors que reforcessin els seus interessos. Seny, rauxa delimitada, treball disciplinat, progrés cultural, cosmopolitisme. I, en una Barcelona ferotjament industrial, aquest projecte passava en desapropiar la classe obrera de les seves formes de vida a la par que subsumir la naixent classe mitjana a la burgesia. Gràficament i simbòlica, tot això es dibuixa en el mapa de la Barcelona de 1900: l’Eixample com el barri creixent ordenat on la família respectable aspira a viure-hi, el Gòtic reestructurat per donar a conèixer Barcelona al món com a ciutat prodigi, amb una nova Via Laietana que el talla, per connectar el port (el comerç i la navegació com els puntals de la històrica burgesia catalana, des del s.XIII) amb el centre financer i aquesta modernista ciutat de Gaudí; i, a l’entorn, una ciutat que no existeix, on habiten subjectes que no han d’existir: les putes del Chino, els vaguistes de les barricades, els dandis desclassats que es barregen a les tabernes i cabarets del Raval i el Poble Sec amb els obrers que intenten oblidar les inhumanes jornades de feina, les dones que quan hi ha vaga assalten els comerços del centre en una sort de crit descosit que també assenyala que la taberna no és el camí de la nit sinó la cura de la manada de fills que també aniran a les fàbriques i no, dissortadament, a l’Escola Moderna del barri. Sant Andreu, Sants, i més enllà, són barris que no existeixen, amb la frontera simbòlica al Paral·lel, com la porta d’entrada a una altra dimensió moral on habiten gents deprobables que mereixen els seus carrers i el seu destí. I, no ens oblidem pas, una Església del Sagrat Cor que corona el Tibidabo per expiar els pecats de l’amoral massa barcelonina.

Com entra aquí el catalanisme? Com entra aquí el relat d’una Catalunya que sempre està arribant, d’un final que tenim a tocar la punta dels dits? Potser, aquest fer-se projectiu i ideal de Catalunya, el contingut de la qual encara estava per escriure, era guant en mà perfecte d’una nova classe mitjana que també es definia així, en projecció, i en persecució del nou ideal de realització liberal i econòmic. Tot estava per escriure (relatar) en uns temps de novetat política, d’accés, per fi, al fet polític, és a dir, a l’arena deliberativa liberal. Mentre la burgesia catalana imprimia el seny, el bon fer i la constància catalana en la geografia moral que acabem de descriure de Barcelona, la classe mitjana en relatava el sentit, amb l’empenta de l’agència d’aquells temps, el del vitalisme nietszchià que aquí bé havia importat Maragall amb el seu llenguatge, mentre que excloïa també de la història a aquells qui ja estaven exclosos de la ciutat. Les societats excursionistes anaven a omplir el que quedava entre les fronteres (eren ja les de Salses a Guardamar?) de pics amb llegenda i coves amb mite. Aquest era un visca la Terra que poc tenia a veure amb el del rabassaire i el camperol català, que sentia la terra seva perquè duia anys i segles treballant-la, en rabassa o règim d’emfiteusi. I mentre uns caminaven, els altres arribaven amb diligències a l’Empordà, i després de descartar-ne pel camí a molts d’altres, trobaven un ball genuïnament català: la sardana. Un ball assenyat i ben acompassat. O no és així aquest ball el que es balla ara? També l’era el que es ballava a Barcelona a principis de segle, però irònicament res a veure amb el que es ballava a l’Empordà, que era un ball desinstitucionalitzat, a voltes macabra si les collites s’anaven en orris. Les sarsueles del Paral·lel i el Raval, no eren pas catalanes (sí els himnes del nou i modernista Orfeó català), ni menys encara aquells parlars tant baixos. Les universitats catalanes que emprengueren la normalització de la llengua no s’oblidaven de “lo soez” del castellà, i reescrigueren pronoms i paraules que ens en distingissin (o potser que distingissin el vailet escolaritzat de l’Eixample del vailet obrer de Sant Martí de Provençals). Encara patim escrivint aquestes línies les conseqüències d’aquesta llengua tant artificiosa; el cas és que queda clar que parlant-la ens realitzem com a catalans, gent ben parlada i neta. I el fet que només hi hagi un parlar català, el natiu i net, significa que només hi ha un ser català possible.

Mentre uns s’afirmaven políticament i escrivien la història, els altres en quedaven exclosos, i les seves afirmacions hi han quedat diluïdes, com a expressions polítiques merament quantitatives (els afiliats que arribà a tenir la CNT), o mirades nostàlgiques que no impugnen aquesta linealitat (la invocació folklòrica al a Vaga de la Canadenca). Els lleons vencen i de la presa només en queda la merda del lleó, no arriba el seu crit d’exasperació.

En qualsevol cas, ens recordaven el català correcte els catalans de la lluita antifranquista? Diuen les males boques que al primer 11 de setembre convocat, al 1967, per Comissions Obreres, sota la senyera saltaven crits de “¡Viva Cataluña!”. On eren els bons catalans? De debò; on eren aquells vells –amb tota l’estima; com als nens, als vells se’ls exculpa de tot ja, la vida és una cosa que els queda llunyana…- que diuen avui amb llàgrimes als ulls que en aquells anys obscurs ja esperaven, o lluitaven, per l’alliberament d’aquest país, a la par que et recorden que algo no, que és alguna cosa? En absolut volem deixar caure que no fessin res, en absolut! Però, eren ells l’antifranquisme? Eren ells els temps de la Transició? Ens ha arribat mai la idea que l’antifranquisme era també una impugnació a l’ordre socioeconòmic del desarrollismo? I que aquesta impugnació travessa els anys de la Transició que es tancaren amb la formació d’una Espanya contemporània definida per la forma de vida, i l’Estat, neoliberal? Ens ha arribat mai la idea –aquesta per sort potser una mica més sí, encara que sigui dient-nos que era una festa i res més– que la Transició van ser uns temps d’obertura en tots els sentits, de precisament noves formes de vida en pràctica, de noves sobiranies practicades sobre el present –de realment moments històrics, ara sí; i per això podem escriure sobre ells, perquè reconèixer la seva petjada pot alimentar la nostra mà sobre 2017-?  La figura de Lluís Llach és molt interessant com a paradigma de reescriptura del propi passat en termes nacionalistes: quan es corria rere els grisos es corria rere Espanya, com avui s’hi corre essent diputat de Junts pel Sí; un fet du a l’altre. Però la memòria de les cases llibertàries d’avui ens recorda que el candau de 1978 no va ser ni la idea del “consenso y que llega Europa” ni Felipe González: va ser precisament el catalanisme, com a restauració d’un projecte d’ordre. No és estrany que la burgesia catalana, intel·ligentment equidistant els darrers anys amb el règim franquista, recuperés el seu poder i l’apuntalés amb el pujolisme, prestant els seus interessos, els del progrés de la nació, a la classe mitja. La nació econòmica; a la nació cultural i política. La nació del PSUC, projecte nacional-popular i sobiranista escrit des de la vivència de la classe obrera, com podria haver-ho estat, salvant les distàncies i de forma molt més erràtica, el de la ERC de Companys, quedava, no com Artur Mas, a la paperera de la història. A la paperera la seva nació; que no les sigles, que sí que passaven a formar part de la gran història del país que encara està per concloure, perquè Catalunya ve a ser un país transversal on esquerres i dretes s’entenen quan es tracta de l’alliberament nacional; i després de 1714 ve Companys i després l’11 de setembre de 1966. És molt interessant que la Lliga Regionalista no hi surti mai en aquesta cronologia (més enllà dels llibres de text d’història)…

Amb tot, qui du anys escrivint a La Vanguàrdia i aclamat per les editorials és Quim Monzó, i no Pepe Ribas, els dos part del projecte d’Ajoblanco, portal llibertari contracultural que canalitzava la possibilitat de tantes formes de vida als 70’. Hi ha una trajectòria que és la normal en la història, i l’altra que queda diluïda, fins que mori, i se li faci un homenatge per haver estat un lluitador per la llibertat. La defecació del crit.

La verdadera esquerra catalana, avui, és la CUP; uns nanos que els vells veuen amb l’estima que miren els seus néts trapelles, perquè saben deixar la bandera roja en banda quan es tracta del bé del país. És totalment cert que les CUP venen d’una tradició independentista nítidament diferent al projecte polític pujolista, el mateix projecte que ha fabricat la Catalunya contra la quals ells duen dècades lluitant, amb una memòria municipalista que molt té a veure amb la tradició política dels subalterns catalana: la dels aixecaments, la de construir sobirania amb el veí, la de resistir des de la Casa del Poble. La mateixa en alguns sentits que la del PSUC, aquella ERC, Almirall, Pi i Margall: la de construir nació de bracet amb la resta de pobles ibèrics, amb valors antioligàrquics.

En efecte, la possibilitat de la independència és també la possibilitat de trencar el projecte de l’oligarquia espanyola per la seva pota més fràgil i letal: el de la unitat de l’Estat (“antes roja que rota”, que deien). Però, de debò “estem” en un moment constituent? On són les classes populars intervenint sobre la història, com a 1978, com a 1936, com a 1917? Però; on poden estar si tot contingut social de la nova República, més enllà de les proclames de 10 diputats, es diu en termes nacionalment autocomplaents i no plantejant una alternativa al sistema? Estem trencant el candau pujolista o li estem donant una oportunitat perquè es reinventi i apuntali, de nou, els interessos de l’oligarquia –que equival, en ple s.XXI, vendre el país a millor postor –tant és que els calers vinguin de Grífols que de Rockfeller-, el que permet explicar també que la classe mitjana més enriquida hagi desbordat en el procés a l’oligarquia tradicional catalana, antiprocessista avant-la-letre, com també franquista als 50’ avant-la-letre–, integrant gradualment demandes socials fragmentades que juntes sí tenien capacitat emancipatòria? Perquè el 15-M, aquesta possibilitat de revival de l’obertura transicional, no vesteix, i encapçala, l’estelada?

L’altura política de les forces d’esquerra i transformadores avui no passa, creiem, per demostrar-ho que ho són, sinó pensant amb la lentitud de la distància històrica la suposada velocitat d’aquests mesos, creant un nou relat del que és ser català, actualitzat en el patiment i la vida dels subalterns, el dels subalterns al s.XXI. Que són els precaris, les dones, els cossos de les quals queden travessats per una nova opressió reformada en el neoliberalisme orgànic, la classe obrera sense nom, els dissidents de gènere, l’eterna joventut que ho és no perquè tingui l’ímpetu d’aferrar-se a noves formes de vida sinó perquè altra vegada el neoliberalisme li penetra el seu temps vital idealitzant-lo en forma de mercaderia, els veïns que expulsen dels barris perquè han venut les seves ciutats… Cal fer un nou relat de ser català perquè aquelles maneres de ser-ho que queden excloses avui amb el Procés tinguin cabuda, com també tinguin cabuda la vida i futur dels morts, que ni la mort, com deia Walter Benjamin, els ha lliurat de la batalla (com la que segueixen perdent els antics reclusos de la Model, avui museïtzat; morts seleccionades i intervingudes). I perquè relatant-ho queda en fase terminal també l’envoltori que fa amable –o justificable- la Catalunya de Convergència i el projecte polític de la Transició: ambdues són les culpables de la sort d’aquests subjectes que no podem ser catalans, com de la mort dels morts, que no lluitaven per la Marca Barcelona, per vendre’ns a la Trioka, per entrar a l’OTAN, per desmantellar tot el teixit productiu i deixar de pensar-ne un a l’altura del s.XXI, per fer totxo i turisme i disciplinar la ciutadania en la precarietat i l’atur estructural. I nosaltres no volem seguir educats en la impotència i l’esperança que li dóna sentit.

El Procés segueix sense apuntar això, només l’apunta molt parcialment la veu de la CUP. L’experiència de les CUP és d’aquelles coses que aquí ens han fet sentir més orgullosos de dur la catalanitat per Europa i el món; i des d’aquí esperem que resisteixi des de la postura política subalterna que ha assumit dins del Procés, encapçalant una nova mirada a la catalanitat que el desmembri per reobrir la possibilitat constituent amb la resta de forces i experiències transformadores.

I esperem que els Comuns, que se saben hereus del catalanisme popular i que, això sembla, volen escriure una nova nació des de la seva pragmàtica populista estiguin per la labor front-populista; tenint capacitat d’autocrítica per la postura política que han assumit, la contradicció de la qual passa per posicionar-se, amb cada silenci, al costat de l’Estat. És cert que la major dificultat política de la política transformadora avui és que la tradició del pujolisme s’ha escindit de la de la cultura de la transició espanyola, i que és imperatiu posicionar-se; però també és cert que els Comuns són els qui millor llegeixen aquesta contradicció a través el seu exèrcit acadèmic-universitari; per això aquí esperem que detectin ICV com el problema i es posin a disputar el Procés Constituent a Junts Pel Sí, precisament per crear un nou tauler de joc, on l’eix polaritzador deixi de girar entorn independentisme-unionisme per ser de nou popular-oligàrquic, i Suárez-Felipe i Pujol-Mas tornin a la seva naturalesa comuna, i en aquest tornar aflorin tots aquells subjectes que romanen entrelínies, i aquest nou tauler de joc pugui rebentar-se des de baix.

Per últim, una pregunta naïf: per què queda tant lluny de tot plegat l’espai llibertari, refugi privilegiat de memòria i bressol de noves mirades a aquest món tan estrany? És a dir, per què no hi van la CUP i els Comuns –com el republicanisme hi anava al segle XIX i com el socialisme a la CNT-; o per què costa tant d’entendre una acràcia transversal que recuperi l’esperit dels 70’?

El 15-M havia vingut a conquerir la Lluna i canviar el curs del Sol. Serà la nova República un nou candau per un nou moment constituent?

Un dels testimonis que queden de l’antifranquisme i la Transició és el dels cristians de base, que van prendre a l’Església institució l’església assemblea (ecclesia), per fer-ne un espai comunitari de carrer que fes, del patiment del represaliat, l’omprimit i l’explotat, font del compromís; el compromís de classe per canviar de baix a dalt el sistema. Prendre el Cel de la vida eterna i asceta burgesa, per dur-lo a la Terra. Maintenant.

El candau del González els va treure la fe.

Memòria.

 

Per saber-ne més:

Joan Lluís Marfany: La cultura del catalanisme: El nacionalisme català en els seus inicis (1995)

Germán Labrador: Culpables por la literatura: Imaginación política y contracultura en la transición española (1968-1986) (2017).

Xavier Domènech: Salvador Seguí o les tres vides d’un anarcosindicalista (sindicalisme, revolució, hegemonia i frontpopulisme), (article web, 2013). https://docs.google.com/file/d/0B0qYVRuRboiQRGVvOWdEUnVYWmM/edit

Simone Weil: Reflexions sobre la guerra (edició de 2015 de Libélula Verde)

Ruiz-Doménech: Sucesión o secesión (2014). Estem a les antípodes ideològiques de l’autor, però cal reconèixer-li ser una de les ments més lúcides del país a l’hora de certes anàlisis històriques.

Joaquin Romero Maura: La rosa de fuego. El obrerismo barcelonès de 1899 a 1909 (1989).

 

El pròxim article serà: 2.Omplint el Sí crític. Una nova història per a un nou país.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *